Avui ja en fa dos

Avui la Blanca fa 2 anys. Moltes felicitats, princesa

El que en Grissom em va ensenyar ahir

(...) Thy self away, art present still with me;
For thou not farther than my thoughts canst move,
And I am still with them, and they with thee;
Or, if they sleep, thy picture in my sight
Awakes my heart, to heart's and eyes' delight.

Sonnet XLVII, W. Shakespeare

Bon Nadal

35 anys recordant...

Diuen que recordar és fer venir a la memòria alguna cosa. Una cançó, una paraula, una olor, una ciutat... tantes coses et porten records que és impossible aïllar-los o ignorar-los. Però, per què amb el pas del temps tendim a convertir-ho en un costum?

Imagino que a partir del passat justifiquem un present i, fins i tot, de vegades, ens la juguem en un futur. Amb ells li expliquem al món perquè som així. I aprenem d’ells. Dels bons però també dels dolents. Per ells ens arrisquem. Encara que per ells també ens entra la por.

N’hi ha d’especials. Possiblement, no són els millors. Ni tampoc els que haurien de ser els més importants però no s’escull el que es recorda. Es fa i ja està. També fan mal però poquet. Trobem a faltar la felicitat que vam tenir. Ens penedim del que no vam dir. Encara que també ens alegrem del que vam fer. Riem amb ells. Però també plorem.

Els records són tot això i el que, segurament, no recordo.

Quan algú que no esperes s’alegra per tu

Porto quasi dos mesos sense actualitzar, ho sé, però és que la meva vida porta més d’un mes actualitzant-se a un ritme trepidant. Els dilluns venen i se’n van tan ràpid que quan te n’adones ja ha passat una setmana. I així una i una altra. I quan en sumes quatre o cinc ja tens un mes que no tornarà. I se t’han quedat un munt de coses per fer. Aquelles que et proposes fer al mes següent però que també se t’escapa i estàs igual que 30 dies abans.

Però ahir va haver un instant en que tot va semblar que s’alentís. Va ser un moment en el que estàs parlant d’això i d’allò. I et rius, perquè això és una cosa que solc fer sovint. I rajas, perquè relaja. I et sinceres, perquè et ve de gust. I, de sobte, no saps com, algú que no t’esperes s’alegra per tu.

Gràcies.

M'encanta la vida

Ahir algú em va sorprendre i em va fer feliç. Això ja ho té la vida, en un moment canvia tot. Gràcies a qui va tornar a aparèixer a la meva vida per haver-ho fet. Ja torno a somriure per no res i, això, em segueix fent millor persona.

loviu, you know that.

...i no hi eres

Aquest matí m’he despertat i no hi eres. Era diumenge i no hi eres. Tot estava en silenci i no hi eres. M’he donat mitja volta i he seguit dormint. Una horeta després he tornat a despertar-me i no hi eres. Tot seguia en silenci i no hi eres. He anat a comprar el diari i quan he tornat tampoc hi eres. M’he fet l’esmorzar i seguies sense ser-hi. He fullejat el diari amb l’esperança que apareguessis tard o d’hora. Era migdia i encara no hi eres. M’he entretingut a comptar els iogurts de la nevera, el gots bruts de la pica i les barres de pa de la coixinera. Tot estava com la nit anterior. Només faltava el que havia pres jo. I, llavors, és quan m’he adonat que no has estat mai. No hi eres aquest matí però tampoc ahir, ni fa un mes, ni l’any anterior. No sé qui ets. Ni tan sols si ets. Però, llavors, per què aquest matí m’he llevat amb aquesta sensació de solitud? Si no havies de ser-hi per què em costa respirar en recordar que no hi ets?

Un adéu disfressat de fins després

Dijous passat va ser un dels dies més tristos forísticament parlant. Els que em coneixeu sabeu que fa un temps que em dedico a fer subtítols al castellà per a una sèrie: Veronica Mars. Dijous va ser la darrera vegada que penjàvem uns subtítols per a aquesta sèrie. Els directius de la CW van decidit no renovar-la i l’any vinent no hi haurà més històries de la remenuda roseta i tota la seva troupe.

El com vaig arribar a dedicar-me a fer subtítols gairebé no ho recordo. Casualitat imagino i la necessitat de fer alguna cosa. Al final, per diferents circumstàncies, em vaig trobar ‘encarregant-me’ d’ells, era, com els agradava dir-me i jo odiava, "la jefa". Malgrat tot l’esforç que ha suposat treure endavant els subtítols setmana rere setmana, no em penedeixo d’haver-me ofert a ajudar. Arriscant-me a sonar cursi diré que ha estat l’oportunitat de conèixer a dos persones extraordinàries.

La vero és meravellosa. Sempre ha estat al peu del canó. No ha faltat ni un dia. És bona en el que fa encara que no s’ho vulgui creure quan li ho diem. Després d’hores compartides vam arribar a tenir una connexió en un high level. Sempre ens quedaran els moments ‘voy a por coca’, ‘no me seas madison’ o ‘mi chiquitina’. Recordo quan li vam prendre el pèl i s’ho va agafar súper bé. Admiro la gent que té aquesta capacitat. És encantadora.

I el jota. Ell si que és superdotat i no com d’altres. En sap molt i és molt bo fent-ho. N’he aprés molt al seu costat. I m’ha aportat molt a la meva ‘vida real’. Com li vaig dir un dia "em fas somriure i, per tant, has aconseguit fer-me millor persona". El detall de la nit dels Oscars no l’oblidaré mai. Encara que també era un expert en desquiciar-me. Però ell ho sabia i jugava a això.

Des de que vam saber que la sèrie no renovava sabíem que aquest dia havia d’arribar. Érem conscients que hi hauria un dia en que el posar l’últim accent o el darrer punt significaria el final. Era inevitable però això no treu que, en aquell moment, estigués down. Qui no ha anat de colònies i, passats els quinze dies, en el moment dels adéus, s’ha fet un fart de plorar? I amb els anys és pitjor. Aprens que tot allò que es diu en un comiat es queda allà, en el comiat. Que ens escriure’m, que ens seguirem veient, sigui el que sigui el que es prometi. Sempre és igual. I dijous a quarts d’onze va tornar a passar. Perquè malgrat el que ens vam dir sé que va ser un adéu. Reconec que tampoc faré res perquè això no sigui així. Sempre he pensat que el dia que repartien la raresa a mi me’n van donar el doble.

I jo estic depre. Sé que amb el temps es passarà. Aquest és el joc macabre de la vida: madures però a canvi t'hi deixes alguna llagrima pel camí.

Avui en fa un any

D’anades i vingudes, avui en fa un any. De nervis i expectatives, avui en fa un any. D’alegries i emocions, avui en fa un any. De novetats i aprenentatges, avui en fa un any. De bombons i regals, avui en fa un any. De missatges de mòbil i trucades, avui en fa un any. De visites i converses, avui en fa un any. De pares i avis acabats d'estrenar, avui en fa un any. De gent que et sorprèn i gent que et sorprèn més, avui en fa un any. De tranquil·litat i satisfacció, avui en fa un any. De babes i més babes, avui en fa un any. De plors i de llàgrimes, avui en fa un any. De "holes" i felicitacions, avui en fa un any. De fotos i de vídeos, avui en fa un any.

Avui la Blanca fa un any, felicitats, princesa.