2 minutes - 2 minutes - 2 minutes - 2 minutes o quan ens la foten

Podríem dir que el dia pintava bé. Una mica plujós però ja se sap... si viatges a Tailàndia en època de pluges el mínim que et pots trobar és... pluja.

Vam llevar-nos en els espectaculars llits, i mentre esperava que la Cèlia es dutxés vaig fer alguna foto de les vistes de Bangkok amb la meva joguina sonant a tota hòstia (ECDL powah).


Després d'esmorzar i passar per l'habitació a recollir càmera, bossa i mapes ja estàvem llestes per al primer dia de vacances oficial. I com a tal, una lost in translation experience; sabíem que l'hotel posava a disposició dels clients un parell de barquetes que creuaven el riu. Nosaltres havíem d'agafar la que ens portés al Taskin Bridge; cap problema, ho preguntem i llestos.

- Morning, Taskin Bridge, please?
- Ne-wan.
- Ok, thanks.

Ne-wan, ne-wan, què voldrà dir amb ne-wan? Hòstia, NEXT ONE!!! Conclusió: les frases quant més curtes millor i molta imaginació!!!

Un cop al Taskin Bridge vam agafar una barcassa que recorre el riu i va fent parades; com un autobús però flotant (xD). Vam baixar a Tha Chang i vam creuar un mercat fins a arribar a les portes del Grand Palace. A partir d'aquí, no sé com, un que ens explica que fins les 2 no es podia visitar el Grand Palace perquè no sé qui celebrava no sé què. Que millor si tornàvem l'endemà. Total que vam acabar amb el mapa tot guixat i pim pam pum assegudes en un tuk-tuk travessant Bangkok a tota llet. Destí: Wat Inthara Wihan. Genial, ens l'acabaven de fotre.


Al Wat Inthara Wihan un buda d'or immens i poca cosa més. Sé que era el primer temple que anàvem a visitar però de seguida t'adones que vist un, vistos tots.


Després de les fotos de rigor, un altre cop a dalt del tuk-tuk a seguir experimentant la sensació de passar a mig centímetre dels cotxes, motos i demés vehicles motoritzats.

La següent parada, una oficina de turisme. Dos hores o tres ens vam tirar allà, i el tuk-tukero fora esperant. Vam estar mirant què podíem fer amb els dies que teníem lliures. Que eren tots ja que havíem anat a l'aventura, reservant només els tres primers dies d'hotel i un parell de vols d'avió. Allà vam poder contractar la resta del viatge: tres dies de trekking, excursions, hotels i trens. El senyor que ens va atendre és l'ídol de la Cèlia... com feia anar els fosforitos...

En sortir d'allà eren passades les 2 del migdia i ja teníem gana. Així doncs li vam intentar dir al tuk-tukero que ens portés de nou al Grand Palace; el mercat que havíem creuat en arribar tenia bona pinta per a fer un dinaret. I aquí és quan ens fot el rotllo que si anem a unes quantes botigues i donem un parell de voltes (2 minutes) a ell li regalen tiquets de benzina. Si, vam donar 4 voltes per botigues a quina més horrible abans d'anar a dinar, ho dubtàveu-ho?. Aquest cop, dobladita, dobladita... El millor, la tercera parada. Després de dos ja sabíem com anaven les coses, quan el tuk-tuk redueix i dones gràcies perquè aquest cop no et mataràs és que estem arribant. Doncs bé, el tuk-tukero redueix la marxa just quan arribem a una funerària. Però no, anàvem al local del costat: una sastreria. Però tio, ens has vist? Tenim pinta d'anar comprant esmòquings per la vida? Ens vam partir el cul. Entrem, el tailandès de torn enganxat, i al cap de pocs segons ens pregunta: volen alguna cosa? Resposta clara: no. Uns quants driblings i cap a fora. Ni 2 minutes vam aguantar allà dins xDDD.

Per fi, després dels 2 minutes, 2 minutes, 2 minutes, 2 minutes aconseguíem dinar; molt bé, per cert, i, com no, molt econòmic. Entre una cosa i una altra eren gairebé les 5. Mala hora per a visitar temples. Normalment tanquen a quarts de 5, les 5. Però ens la vam jugar i ens va sortir bé. Vam anar a visitar el Wat Pho, un conjunt de temples on en el principal d'ells podem trobar el buda ajagut (45m de llarg i 15 d'alçada). Vam entrar 5 minuts abans de que tanquessin (però un cop dins no et fan fora). Ideal, gairebé no hi havia gent; I don't like people in my photos.




I abans de tornar a l'hotel encara vam aprofitar el vespre per a anar a voltar amb el Skytrain (metro elevat) i arribar-nos fins a Siam Square on ens vam trobar un munt de centres comercials i locals molt occidentals (Starbucks, Hard Rock Cafe...)








Encara, en arribar a l'hotel, una altra foto de les vistes. El finestral de l'habitació era hipnòtic, no podia evitar fer fotos i més fotos:


I, com sempre, abans d'anar a dormir ració de tele sense criteri que per alguna cosa estàvem de vacances!!!

Que la he liao parda, sabes

Ja ho diuen ja que costa trobar bons professionals xDDD

Ni que fos la Blair Waldorf

Ho havíem deixat a l'aeroport d'Istambul, donant voltes amunt i avall amb l'objectiu de cobrir les 4 hores que teníem que invertir si o si allà. Si a algú li interessa li puc fer un plànol amb totes les botigues, bars i més que podeu trobar, banys inclosos, xD.

Quan van anunciar el vol amb destí Bangkok ens en vam anar cap el control de passaports, aquest cop les nenes Burberry no estaven (ohhh, quina pena) per la qual cosa sembla ser que ningú ens va acusar de col·lar-nos. I mentre ens esperàvem, el Frenadol de torn. Si ja ho sé que per al mareig hi ha la Biodramina però a mi no em fa res. El Frenadol com a mínim m'atordeix; d'acord, o això crec xD.

Després de dos-centes mil hores de vol, no sé, no pregunteu, moltes, vam arribar a Bangkok al migdia del dia 9. Vam anar a recollir les maletes i a buscar un taxi que ens portés fins l'hotel. Havíem llegit a la guia que estiguéssim alerta i que sobretot agaféssim un taxi amb taxímetre (taxi metter) Total que ja ens veieu com boges buscant algun cartell que tingués pinta d'"oficial". De veritat, al final et tornes mig paranoic pensant que tot el món t'està estafant; una pena, la veritat.

La parada de taxis em va semblar molt curiosa, la veritat. Un munt de tailandesos asseguts en una taula plegable de pícnic repartint paperets. Tu els dius on vas en anglès i ells ho apunten en thai. Aquest paper li l'entregues al taxista i llestos. Quan arribes estàs tan cansat que t'és igual tot. És per això que ja et sembla bé que t'ho donin tot fet. Encara que aquest va ser el principi d'una altra situació que també m'ha sorprès: la facilitat amb la que m'he pujat a taxis, furgonetes i demés vehicles sense saber si realment m'anaven a portar on els deia o a casa de la seva cosina que ven plata chunga a bon preu.

Després d'uns 45 minuts vam arribar a l'hotel, al Hilton, nois. Una habitació de 67m², amb unes vistes al·lucinants del riu, dos estances, l'habitació i la sala d'estar, sofà, dos teles planes, dos banys, vestidor, un autèntic luxe. La família Hilton si que saben xD.

Per fora aquesta pinta:




I per dins aquesta:


Ara, senyors les fotos de traca i mocador...

Sala d'estar / oficina:


Dormitori:



Ja us he comentat abans que estàvem rebentades i, per això, vam seure una bona estona al sofà i quan va ser més o menys tardet vam anar a donar una volta pel barri xinès. Va ser el que es diu un primer contacte amb una ciutat que per una cosa o una altra no et deixa indiferent encara que segur que tots coincidim en qualificar-la de bastant lletja.

Primer vam tenir que agafar una barqueta que posava l'hotel per a creuar el riu. La intenció era agafar un taxi a l'altra banda que ens portés fins al barri xinès però al final ens vam posar a caminar i ja vam començar a sorprendre'ns. Com podia ser que just al costat d'hotels de luxe com el Hilton o el Sheraton ens trobéssim amb un barri ple de deixalleries? Ja us dic que Tailàndia en general està plena de contrastos.

Del barri xinès poc a destacar, la veritat. Llums de neó, paradetes per totes bandes i molt de tràfic.



Cansades de donar voltes, vam decidir agafar alguna cosa per a sopar i anar a l'habitació de l'hotel a seure de nou al sofà i consumir tele a sac. Una altra sorpresa va ser com ens van vendre el sopar. En bosses de plàstic! Eren bastant petites i per això per a l'arròs te'n posaven una, per al pollastre amb salsa de ves a saber què una altra i per a una mena de tortita-truita una altra. I la senyora més llesta que la fam per tal de fer-nos entendre quant li devíem ens va ensenyar els bitllets. Això és una altra cosa que entens de seguida, és un país en el que tot t'ho posen fàcil.

Després d'intentar menjar-me el que acabàvem de comprar; hòstia com picava; i empassar-nos dos telenovelas que donaven a TVE Internacional ens en vam anar a dormir. Al dia següent ens tocava voltar per la ciutat.

No et conformis només amb les crispetes

Si demà agafessis un micròfon, sortissis al carrer i preguntessis a la gent què és el "cine palomitas" estic convençuda que paraules com "acció", "efectes especials", "trets" o "explosions" apareixerien en totes les respostes. Per definició, això és el que és el "cine palomitas". Un parell d'hores d'acció a dojo en les que el guió o les interpretacions dels actors importen poc; si et deixen clar qui són els dolents i qui els bons ja et pots donar per satisfet.

El divendres vaig anar a veure una pel·lícula que a priori podria qualificar-se de “cine palomitas”; dir-li a algú que vas a veure Batman és el mateix que dir-li que vas a veure La Jungla de Cristal o Arma Letal. Acció, efectes especials, trets i explosions. I, és clar, El Caballero Oscuro d'això també en té; llàstima (notis la ironia) que al director, Christopher Nolan, li donés per no quedar-se amb això només i decidís fer d'una pel·lícula "palomitera" una gran història.

És, segons molts, la millor pel·lícula del 2008 però crec que algun tipus d'efecte "borreguil" hi ha al darrera de tot aquest enrenou. Una puntació de 9.1 a la imdb que ha fet que es col·loqui en el lloc número 3 del seu rànking, al costat de pel·lícules com El Padrino o Cadena Perpetua, em sembla una mica exagerat.

La pel·lícula és bona, si però tampoc cal exagerar. M'ho vaig passar genial encara que la veritat és que feia tant de temps que no anava al cinema que no sé jo si hauré perdut la pràctica. El muntatge és genial i el ritme de la història és l'adequat; encara que més de dos hores poden fer-se pesades prometo que no vaig mirar en cap moment el rellotge (que no porto, xD). Ja us he dit que m'ho vaig passar genial. La música, de Hans Zimmer, no requereix comentari, què no fa bé en Zimmer? Com a pega diré que pot ser en algun diàleg sobrés, més que res per no distreure's amb ella.

Els actors ho fan molt bé. A en Bale el paper de Bruce Wayne li va com anell al dit, la cara seriosa que posa; Gary Oldman ho fa fins i tot millor que a Batman Begins, i el fiscal Eckhart té més d'un moment brillant. Encara que, és clar, vaig trobar a faltar a la Katie en el paper de Rachel. Menció a part es mereix l'actuació del malaguanyat Heath Ledger. El seu Joker quina por fa. En realitat, no estic segura que sigui por. Te'l creus i punt. Acollona la hòstia el cabró. El que ara em plantejo és si ha de guanyar l'Oscar. S'ho mereix moltíssim. Està espectacular. Ara bé, temo que no surti algun cafre i digui que li l'han donat perquè està mort. Que ja sabem que de cafres n'hi ha a carretades. El que tampoc seria just és que no li'l donessin per la mateixa raó. Ja veurem al març com acaba el tema encara que apunta a premi.

Per últim, us deixo el tràiler por si hi ha algú que encara no l'ha vist:



i unes recomanacions: si penseu anar a a veure-la no us conformeu amb un cinema multisales d'aquells que han aprofitat tant l'espai que la tele de casa meva és més gran que qualsevol de les seves pantalles. O que han ajustat tant el pressupost que en lloc de paret han posat pladur i no saps si l'Indiana Jones va una mica despistat i està buscant l'arca perduda a Gotham City. I si ja posats teniu la intenció de "aconseguir-la amb fins educatius", espereu-vos a que a finals d'any aparegui en algun país el DVD que el que circula ara mateix no deu ser molt espectacular.

But he wants it

Aquí i ara comença el relat de les meves vacances: tres setmanes per Thailàndia. Intentaré ser més constant que l'any passat i no deixar-vos a mitges.

Vam sortir de Barcelona el dia 8 de juliol i vam arribar a Bangkok el 9. Però anem per parts, com diria el Dr. Robbins (forense del CSI).

Teniem el vol a les 2 del migdia però vaig sortir de casa a quarts de 10 no fos cas que em passés com el dia que anava a Màlaga que una mica més i perdo el vol per culpa d'unes obres a l'alçada de l'IKEA.

Com sempre vam plastificar la maleta i ens vam posar a la cua per a facturar. Un cop a dalt, poca cosa, la compra d'una aigüeta per al Frenadol pertinent i una visita al Sr. Roca abans de pujar a l'avió. Ah, si, també vam haver de suportar a dos nenes burberry dient que ens estàvem colant a la cua dels passaports...

Com que vam fer la reserva a l'abril teníem el que es pot considerar un dels millors, sinó el millor, lloc de l'avió: la sortida d'emergència. El seient de davant a la hòstia de distància i, a sobre, només dos seients a la filera (si, segueixo fent punts per a treure'm un màster en anti-socialitat xD)

Però, oh, sorpresa, als 10 minuts apareix un tio (que aprofito per dir que no valia res, no sé perquè tants fums) i li diu a la Cèlia: "Aquest seient és el meu". Uiiiii, malament comencem; què tal si proves a dir: hola, bon dia, crec que a mi també m'han assignat aquest seient. Total que crida a l'hostessa i li diu que el seient 9A és el seu. I ella, ni corta ni perezosa agafa la targeta d'embarcament de la Cèlia, desapareix uns minuts i en tornar li diu a la Cèlia: "You there" i al noi: "You here" i li entrega la targeta amb el número ratllat i canviat pel 28A. Resposta de la Cèlia: "No". I ella: "You there". I la Cèlia: "No". I ella: "But he wants it". Ahhhh, vale, si és així...

Flipant ens volien separar només perquè ell volia aquell seient. Què passa que nosaltres no? Vam estar una bona estona que si patatín que si patatán. Va venir una altra persona, suposo que la supervisora, i insistien en que es canviés la Cèlia. Imagino que perquè era tio i perquè havia muntat un pollo. Clar, que no us ho he dit, volàvem amb la Turkish (si, té pinta que per allà n'entenen una mica de masclisme). I com érem pocs va parir la burra; vam haver de sentir del tio entre altres perles: "Clar, vosaltres aneu de vacances però jo vaig a treballar i un seient normal és molt incòmode." Pobret, calla que em poso a plorar, ai, no, ho sento, ara mateix no em va bé posar-me a plorar que me'n vaig de vacances xD

Al final no sé com (però suposo que van putejar algú altre) li van aconseguir un lloc
a la sortida d'emergència del final de l'avió i s'acaba la pataleta de l'aprenent a periodista (que és el que vam pensar que era).

Unes quatre horetes de vol amb destí a Istambul. Res destacable perquè que vomités en ple vol i que passessin de mi és del més normal. I, després, unes quantes hores més a l'aeroport esperant el vol de Bangkok. Passadís amunt, passadís avalls. Botigues a tort i a dret. Visites al Sr. Roca turc i un cartell curiós al bany: "Per a estalviar aigua, tirin dos cops de la cadena". Algú que m'ho expliqui.

I per avui... res més.

Sento que en aquesta entrada no hi hagi ni una foto... però prometo que en posaré unes quantes en els propers.