Primera etapa: per terres del Nord II

És diumenge i no serveixen l’esmorzar fins a les 8:30. Fantàstic, dormirem més! Ja, ja, som cinc a l’habitació i ens hem de dutxar 3. D’acord, ens llevem a les 6:30? Què bonic és matinar en un país on quasi bé no surt el sol. Encara que a aquesta hora, en quin país ha sortit ja el sol?

Esmorzem, aquest cop, després de l’experiència Heinz, em vaig demanar un continental que incloïa suc, torrades, melmelada, formatge, cereals, iogurt i alguna cosa rara que no vaig arribar a desxifrar què era. Poc agarrá que és una vaig acabar deixant la cosa rara per als altres, no fos cas que m'agradés i no en poguessin gaudir.

Un altre cop en marxa. Aquest cop amb destí a York. El dia pintava plujós però de moment semblava que aguantava. Vam agafar un autobús d’aquests de dos pisos i ens en vam anar cap allà. Una mitja hora després va començar a diluviar. Quan vam baixar a York queia una bona així que vam decidir agafar un CitySightseeing Bus que et porta pel més destacable de la ciutat i així fer-nos una idea sobre el que teníem que veure imprescindiblement.


Després del tour, vam decidir buscar un lloc on menjar i deixar la visita de la ciutat per a després a veure si teníem més sort i no ens plovia (tant). Però, sort la justa. Vam estar visitant la catedral, els carrers del voltant, alguns pubs d’aquests centenaris i les muralles (murallas, murallas de Tarragona...) Aquest dia vam fer musculitos de tant obrir i tancar el paraigües o de posar-nos i treure’ns l’impermeable. Ah, és clar, que no us ho he dit, jo aquell dia anava monisisisisima vestida i portava unes manoletines estupendes. Ideal per a un singing in the rain.

I com cada tarda, vam agafar l’autobús de tornada a casa, vam sopar alguna cosa rapideta i a l’hotel a descansar que el dia següent seria intens.

Primera etapa: per terres del Nord I

7:00 am
Toc, toc, toc...
- Puc? vinc a dutxar-me.
Patapum, ai, merd* quin mal!
- Ara t'obro.
No és massa d’hora? Bufff, i a sobre plou.


Em dutxo i en sortir del lavabo descobreixo que, sense saber-ho, hi ha algú més a l’habitació. Un escarabat es passeja amunt i avall amb tot el morro. Genial, amb el que m’agraden a mi els bitxos. Superat el trauma d’adonar-me que per un cop que em llevo amb un estrany a l’habitació resulta ser un bitxo, em vesteixo i baixo al menjador. Un Good morning per al senyor de la casa i un esmorzar guarrillo per a nosaltres: bacon, ous, mongetes, tomàquet, torrades. Com haureu deduït, ens vam demanar el típic Full English breakfast i ens va tocar el no menys típic assortiment de llaunes de les dels senyors Heinz.

Després d’agafar forces amb l’esplèndid esmorzar llauner, vam haver de baixar-nos les maletes per aquelles escales a les que, en el post anterior, havia declarat el meu amor incondicional. Tres pisos de fregaments i mostres d’estimació mai vistos. Ens tocava trasllat d’habitació després de que acabessin les reformes. Aquella nit començava per a nosaltres una experiència estil Gran Hermano. Cinc a la mateixa habitació i amb un sol lavabo. Vam repartir els llits i ho vam deixar tot col·locat al seu lloc. Era quasi migdia i, per tant, vam agafar l’autobús i ens en vam anar a visitar Leeds. Poques coses destacables.


Per la tarda, excursió a Harewood. Una casa anglesa que es veu que és la residència de la cosina de la reina. O això diu la web. Molt de l’estil Pride and Prejudice: casa gran amb un munt d’habitacions, porcellanes, quadres, taules i cadires per a mitja Anglaterra, jardins, flors, ànecs, camps, boscos. Total, un piset semblant al que proposava la ex-ministra Trujillo fa algun temps.


Després de la visita de la casa, el jardí i els voltants, vam agafar l’autobús de tornada, vam sopar i, tal i com havíem fet la nit anterior, van anar a dormir d’horeta per que l’endemà anàvem de visita a York.

Quan tornar és pitjor de l'esperat

Sabeu què és el dolent de tornar de vacances i posar-se a treballar? Alguns direu que la reentrée, altres que matinar, fins i tot, alguns direu que soportar al pesat del teu company. Però, no. Esteu tots equivocats. El pitjor de tornar de vacances és fer-ho malalt. Anar tirant fins que al final no et queda més remei que fer llit 10 dies afartant-te d'antibiòtics. Aquesta si que és una forma d'oblidar-te ràpid de lo bé que t'ho vas passar o les coses que vas veure.

Malgrat això, alguna cosa recordo de les tan llunyanes vacances. Comencem amb el relat.

Vam arribar a Liverpool sobre el migdia i poc vam trigar en adonar-nos de quin era el país que havíem triat per a les nostres vacances: el paradís de la pluja.



Ens vam haver de recórrer la pista a peu, tots en fila índia, i enganxadets a la barana amb la intenció de mullar-nos poc, ànima de càntir!, si no hi ha sostre no hi ha amb que aixoplugar-se. Però, sobretot, per no acabar atropellats per algun avió despistat. Sóc conscient que anàvem amb una companyia de baix cost però, nois, un bus fins a l'entrada de la terminal és d'agrair. Això d'anar campant per les pistes com que no emociona gaire.

Després de recollir les maletes, ens vam passejar per la terminal buscant un bus que ens portés a Manchester. Ens vam endinsar en el meravellós món de la pràctica d'idiomes i ens en vam anar cap a on ens havien indicat. "Allà, on el noi amb el paraigües". Amb el que plovia ni la parada es veia. Un cop a Manchester, nova dosi d'immersió lingüística per a aconseguir uns bitllets d'autocar per a Leeds. I jo em pregunto, per què a les taquilles posen un vidre a prova de bombes nuclears que ni en Jack Bauer seria capaç de fer-lo saltar si la intenció és mantenir una conversa amb la persona que hi ha a l'altre banda? i, a més, per què un bonic altaveu a l'alçada de la teva oïda et va cantant al més pur estil Massiel a Eurovisión les sortides i no el que la persona de l'altra banda et diu? Algun dia hauré de fer una entrada amb alguns perquès que em sobresalten cada dia.

Al voltant de les 19hrs vam arribar a Leeds, vam agafar un taxi i cap al B&B falta gent. Quan vam arribar tornava a ploure molt i, again and again ens vam quedar calades. Encara que donava igual, per fi podíem dir allò de Home, sweet home.



Doncs no. El sr. de la casa ens va rebre molt english style però amb un but. L'habitació que ens havia preparat no estava llesta per uns problemes amb els mobles i la pintura. Ens va dir que aquella nit ens repartiria per altres habitacions. Per cert, no us he dit que erem 5. Total que ens va tocar pujar les maletes tres pisos. I direu, no n'hi ha per tant! Doncs si que n'hi ha, si. Heu estat algun cop en una casa anglesa de les que tenen unes escales no aptes per a pujar amb maletes? Si, si, aquelles escales en les que acabes agafant confiança amb les parets per que el roce hace el cariño.

Un cop instal·lades vam anar a buscar un lloc per a sopar. Vam acabar en una convenience store que estan obertes 24 hores, més que res per que no ho poden fer 25, comprant una mica de pa, formatge i fruita. Vam sopar i ens vam posar a dormir per que ens esperaven 15 dies molt intensos.