And the Oscar goes to...

Performance by an actor in a leading role
Daniel Day-Lewis in “There Will Be Blood” (Paramount Vantage and Miramax)

Performance by an actor in a supporting role
Javier Bardem in “No Country for Old Men” (Miramax and Paramount Vantage)

Performance by an actress in a leading role
Marion Cotillard in “La Vie en Rose” (Picturehouse)


Performance by an actress in a supporting role
Tilda Swinton in “Michael Clayton” (Warner Bros.)

Best animated feature film of the year
“Ratatouille” (Walt Disney) Brad Bird

Achievement in art direction
“Sweeney Todd The Demon Barber of Fleet Street” (DreamWorks and Warner Bros., Distributed by DreamWorks/Paramount)
Art Direction: Dante Ferretti, Set Decoration: Francesca Lo Schiavo

Achievement in cinematography
“There Will Be Blood” (Paramount Vantage and Miramax) Robert Elswit

Achievement in costume design
“Elizabeth: The Golden Age” (Universal) Alexandra Byrne

Achievement in directing
“No Country for Old Men” (Miramax and Paramount Vantage) Joel Coen and Ethan Coen

Best documentary feature
“Taxi to the Dark Side” (THINKFilm) An X-Ray Production
Alex Gibney and Eva Orner

Best documentary short subject
“Freeheld” A Lieutenant Films Production
Cynthia Wade and Vanessa Roth

Achievement in film editing
“The Bourne Ultimatum” (Universal) Christopher Rouse

Best foreign language film of the year
“The Counterfeiters” An Aichholzer Filmproduktion, Magnolia Filmproduktion Production
Austria

Achievement in makeup
“La Vie en Rose” (Picturehouse) Didier Lavergne and Jan Archibald

Achievement in music written for motion pictures (Original score)
“Atonement” (Focus Features) Dario Marianelli

Achievement in music written for motion pictures (Original song)
“Falling Slowly” from “Once” (Fox Searchlight)
Music and Lyric by Glen Hansard and Marketa Irglova

Best motion picture of the year
“No Country for Old Men” (Miramax and Paramount Vantage) A Scott Rudin/Mike Zoss Production
Scott Rudin, Ethan Coen and Joel Coen, Producers

Best animated short film
“Peter & the Wolf” (BreakThru Films) A BreakThru Films/Se-ma-for Studios Production
Suzie Templeton and Hugh Welchman

Best live action short film
“Le Mozart des Pickpockets (The Mozart of Pickpockets)” (Premium Films) A Karé Production
Philippe Pollet-Villard

Achievement in sound editing
“The Bourne Ultimatum” (Universal)
Karen Baker Landers and Per Hallberg

Achievement in sound mixing
“The Bourne Ultimatum” (Universal)
Scott Millan, David Parker and Kirk Francis

Achievement in visual effects
“The Golden Compass” (New Line in association with Ingenious Film Partners)
Michael Fink, Bill Westenhofer, Ben Morris and Trevor Wood

Adapted screenplay
“No Country for Old Men” (Miramax and Paramount Vantage)
Written for the screen by Joel Coen & Ethan Coen

Original screenplay
“Juno” (Fox Searchlight)
Written by Diablo Cody

That's all folks, per no parlar de lo justeta que ha sigut la gala, que més que els Oscars semblava que entreguessin els premis del meu barri; del més que dubtós gust d'alguns per vestir-se, si ja ho dic jo que hi ha qui no es mira al mirall abans de sortir de casa; de lo nyonyes que han sigut les cançons nominades, crec que se m'ha disparat el sucre; o de les visites al doctor Troy a pel 3x2 en botox de més d'un.

Una si, l'altra no

Aquest cap de setmana he vist dos pelis. Una, Los crímenes de Oxford, l’altra, Sweeney Todd: The Demon Barber of Fleet Street. Una m’ha agradat, l’altra no. Una em va costar 7,20 Euros, l’altra no. Una comença quan descobreixen a una anciana assassinada al menjador de casa seva als afores d’Oxford. El seu cos és descobert per dos homes que es troben per primera vegada: l’Arthur Seldom, prestigiós professor de lògica i en Martin, un estudiant americà que acaba d’arribar a la universitat amb la intenció que el famós professor dirigeixi la seva tesi doctoral; l’altra quan Benjamin Barker, en Sweeney Todd, aconsegueix tornar a Londres després d’haver estat encarcerat injustament durant 15 anys amb l’objectiu de venjar-se del que li han fet, centrant la seva ira en el jutge Turpin.

Los Crímenes de Oxford és la que m’ha agradat. La història està bé i el ritme en que s’explica també. El final és possiblement massa previsible però tampoc importa. No crec que la intenció del de la Iglesia fos sorprendre amb el final. D'acord, no sorprèn però l’explicació que l'acompanya potser si. El problema que li veig és que els personatges són creïbles però no els actors que els interpreten. Al professor li falta contundència. A la Leonor li sobra contradicció. Però sobretot el que no m’encaixa en el paper és l’Elijah Wood. No aconsegueix que me’l cregui en cap escena. Que algú m’expliqui el ‘moment de passió espaguetil’ amb la Watling. Totalment prescindible. La millor, la filla de l'anciana.

Si els crímenes és la que m’ha agradat, Sweeney Todd és la que no. Avorridississíssima. L’únic destacable, la seva estètica. Però a això ja ens té acostumats en Burton. La il·luminació. El vestuari. L’ambientació. Els decorats. Excel·lents. La resta, res. En Depp i la Bonham-Carter canten bé però això no té cap mèrit en un musical. Al final ni la història que és interessant brilla. Encara que estic segura que la taquilla dirà el contrari. I molts ompliran blocs amb l’espectacular que els ha semblat. Només els recordo que fa uns quants anys, més dels que sóc conscient segur, es va poder veure un muntatge que van fer de Sweeney Todd al Teatre Poliorama de Barcelona. Protagonistes: Constantino Romero i Vicky Peña. Allò si va ser superb. Espectacle pur.

El que en Grissom em va ensenyar ahir

(...) Thy self away, art present still with me;
For thou not farther than my thoughts canst move,
And I am still with them, and they with thee;
Or, if they sleep, thy picture in my sight
Awakes my heart, to heart's and eyes' delight.

Sonnet XLVII, W. Shakespeare

Verde que te quiero verde

Dissabte passat vaig anar a veure Expiación. Però no us parlaré de la pel·lícula. No perquè no m’agradés, o perquè la trobés lenta o avorrida ni per què la seva protagonista, la Keira Knightley, no m’acabi de fer el pes. No us en parlaré més que res perquè no seria capaç de fer-ho bé. No vaig encertar el dia en que vaig anar a veure-la, masses coses em rondaven pel cap, i vaig acabar desconnectant vint minuts després que comencés. Amb això no vull dir que un altre dia m’hagués agradat, el que vull dir és que ara ni m’ha agradat ni m’ha desagradat.

Del que vull parlar-vos és del famós vestit verd. Famós per dir-ho d’alguna manera. Per qui no l’hagi vist, cosa estranya perquè se n’ha parlat més que de quan van detenir a la Panto o al Cachuli, us en poso una foto.


Pràctic no ho negaré; si heu vist la pel·lícula entendreu perquè. Encertat quant a color, verd simbolitzant la temptació, i a teixit, seda, també. Però la meva pregunta és, no podien haver triat algú a qui li quedés pitjor per lluir-lo, no? Sí, ja ho sé, no sóc una gran fan de la noia però és que li queda de pena.


I per si això no fos poc va i els de InStyle juntament amb els de SkyMovies l’escullen com el millor vestit de la història del cinema. Va, home. I ara expliqueu-me’n una d’indis. A part de que considerar-lo com el millor em resulta exagerat, no em puc creure que superi al de la Audrey Hepburn a Desayuno con diamantes o al de la Marilyn Monroe a La tentación vive arriba. Això no s’ho creuen ni ells i sinó para muestra un botón.