Un adéu disfressat de fins després

Dijous passat va ser un dels dies més tristos forísticament parlant. Els que em coneixeu sabeu que fa un temps que em dedico a fer subtítols al castellà per a una sèrie: Veronica Mars. Dijous va ser la darrera vegada que penjàvem uns subtítols per a aquesta sèrie. Els directius de la CW van decidit no renovar-la i l’any vinent no hi haurà més històries de la remenuda roseta i tota la seva troupe.

El com vaig arribar a dedicar-me a fer subtítols gairebé no ho recordo. Casualitat imagino i la necessitat de fer alguna cosa. Al final, per diferents circumstàncies, em vaig trobar ‘encarregant-me’ d’ells, era, com els agradava dir-me i jo odiava, "la jefa". Malgrat tot l’esforç que ha suposat treure endavant els subtítols setmana rere setmana, no em penedeixo d’haver-me ofert a ajudar. Arriscant-me a sonar cursi diré que ha estat l’oportunitat de conèixer a dos persones extraordinàries.

La vero és meravellosa. Sempre ha estat al peu del canó. No ha faltat ni un dia. És bona en el que fa encara que no s’ho vulgui creure quan li ho diem. Després d’hores compartides vam arribar a tenir una connexió en un high level. Sempre ens quedaran els moments ‘voy a por coca’, ‘no me seas madison’ o ‘mi chiquitina’. Recordo quan li vam prendre el pèl i s’ho va agafar súper bé. Admiro la gent que té aquesta capacitat. És encantadora.

I el jota. Ell si que és superdotat i no com d’altres. En sap molt i és molt bo fent-ho. N’he aprés molt al seu costat. I m’ha aportat molt a la meva ‘vida real’. Com li vaig dir un dia "em fas somriure i, per tant, has aconseguit fer-me millor persona". El detall de la nit dels Oscars no l’oblidaré mai. Encara que també era un expert en desquiciar-me. Però ell ho sabia i jugava a això.

Des de que vam saber que la sèrie no renovava sabíem que aquest dia havia d’arribar. Érem conscients que hi hauria un dia en que el posar l’últim accent o el darrer punt significaria el final. Era inevitable però això no treu que, en aquell moment, estigués down. Qui no ha anat de colònies i, passats els quinze dies, en el moment dels adéus, s’ha fet un fart de plorar? I amb els anys és pitjor. Aprens que tot allò que es diu en un comiat es queda allà, en el comiat. Que ens escriure’m, que ens seguirem veient, sigui el que sigui el que es prometi. Sempre és igual. I dijous a quarts d’onze va tornar a passar. Perquè malgrat el que ens vam dir sé que va ser un adéu. Reconec que tampoc faré res perquè això no sigui així. Sempre he pensat que el dia que repartien la raresa a mi me’n van donar el doble.

I jo estic depre. Sé que amb el temps es passarà. Aquest és el joc macabre de la vida: madures però a canvi t'hi deixes alguna llagrima pel camí.