35 anys recordant...

Diuen que recordar és fer venir a la memòria alguna cosa. Una cançó, una paraula, una olor, una ciutat... tantes coses et porten records que és impossible aïllar-los o ignorar-los. Però, per què amb el pas del temps tendim a convertir-ho en un costum?

Imagino que a partir del passat justifiquem un present i, fins i tot, de vegades, ens la juguem en un futur. Amb ells li expliquem al món perquè som així. I aprenem d’ells. Dels bons però també dels dolents. Per ells ens arrisquem. Encara que per ells també ens entra la por.

N’hi ha d’especials. Possiblement, no són els millors. Ni tampoc els que haurien de ser els més importants però no s’escull el que es recorda. Es fa i ja està. També fan mal però poquet. Trobem a faltar la felicitat que vam tenir. Ens penedim del que no vam dir. Encara que també ens alegrem del que vam fer. Riem amb ells. Però també plorem.

Els records són tot això i el que, segurament, no recordo.