...and I'll never stop loving you

(...)
Come away with me and we'll kiss
On a mountaintop
Come away with me
And I'll never stop loving you
(...)

My Blueberry Nights

(...)
- Everything has a reason.
- Hmm. It's like these pies and cakes. At the end of every night, the cheesecake and the apple pie are always completely gone. The peach cobbler and the chocolate mousse cake are nearly finished... but there's always a whole blueberry pie left untouched.
- So what's wrong with the blueberry pie?
- There's nothing wrong with the blueberry pie. Just... people make other choices. You can't blame the blueberry pie, just... no one wants it.
(...)

Quiero Ser

(...)
Y poder meterme en tu cabecita
a ver lo que necesitas y saber dártelo yo.
Dime si eres feliz al despertar.
Que sólo mirarme te hace andar.
Y estar así, no quieres más.
Que me necesitas cerca.
(...)

Ekix

(...)
Ni siquiera he visto aún una sonrisa
y sé que dentro de ti hay una que es mía.
Y decirte al oído que estoy aqui
(...)

Plou... agafa la càmera

Me desperté soñando que estaba a tu lado

(...)
Ver la vida sin reloj
Y contarte mis secretos
No saber ya si besarte
O esperar que salga solo
(...)

Els espanyols s'enamoren de mi

Ja us he comentat l'efecte hipnòtic que em provocava el finestral i si a això li afegim que aquell dia ens llevàvem mooooolt d'hora per a anar-nos-en d'excursió, què tenim? Correcte, una foto de les vistes!!! xDDD


Quan vam baixar a recepció el noi que ens venia a buscar ja ens estava esperant amb la seva furgoneta. És curiós com les guarneixen per dins: flors de plàstic, gots amb aigua i una tapa de paper d'al·lumini, i coses vàries penjades del retrovisor. A més, les matrícules també estaven decorades. Tot un festival del complement a El Corte Inglés!!! xDD

Després de passejar-nos per mig barri motxillero recollint als que serien els nostres companys d'excursió, vam sortir de Bangkok amb destí al mercat flotant Damnoen Saduak. Com que estava bastant lluny de la capital, vam trigar moltíssim i vam arribar quan ja hi era tothom.


Ens van pujar a una barca amb motor i, no sense abans pringar-nos amb repel·lent de mosquits, cap allà que falta gent. La veritat és que és bastant estressant i no em va agradar gaire. Em va recordar l'any que vam estar a Rússia i ens van portar a veure un espectacle folklòric a Moscou; tot està tan preparat que no mola. Després de portar-nos fins al 'centre' del poble, ens van fer pujar a una altra barca, aquest cop sense motor, i ens van passejar pels carrers-canals perquè poguéssim admirar les botigues i ens taladressin intentant vendre'ns l'invendible. En general, Tailàndia és un país on la gent és molt pesada; sembla ser que la seva concepció del servei és 'agobiar' al client i us asseguro que en això tenen un màster.


Així que després d'un parell de voltes i mil hores aturats al sol deixant passar a les altres barques, ens van tornar a portar al punt d'origen. L'únic avantatge que hi vaig trobar és que en seure davant de tot de la barca vaig poder fer alguna foto guapa (i no, jo no tinc àvia xD)


Després de la cutre-visita al mercat flotant vam anar a dinar. Com era d'esperar, gairebé no vaig mejar res. Tot picava moooooooolt i, a sobre, la beguda la vam haver de comprar en una botigueta fora del 'restaurant' perquè ells no servien begudes i no tenien coca-cola, només pepsi.

Després de dinar, de nou a la furgo i cap a Kanchanaburi que és on està el pont sobre el riu Kwai. El millor, un altre cop, les meves fotos xDDD






i poder travessar-lo tot xiulant la famosa tonada de la pel·lícula El pont sobre el riu Kwai. Famosa deu ser perquè ens vam creuar amb un noi que en sentir-nos es va animar i va acabar de fer el seu tram també xiulant.

Al costat del pont, hi havia el museu de la guerra que no vam visitar; tema bèl·lic com que passàvem bastant. Per fer temps mentre els altres el visitaven, vam aprofitar per a canviar moneda i donar una volta per les botigues. Remenant, vaig acabar trobant una peli pirata del Keanu que, òbviament, vaig comprar no sense abans muntar un espectacle dels meus que els de la botiga van flipar.

Un cop tots reunits al punt de trobada, la guia ens va acompanyar a la furgo per tal de tornar a Bangkok. En aquest moment, vam tornar a viure un moment 'Déu meu, quina vergonya' quan uns nois van anar a seure a on havíem anat la Cèlia i jo durant tot el dia i la guia els va dir que no hi podien seure perquè estaven reservats per a les 'girls', usigui nosaltres.

Després d'una bona estona de trajecte en que vaig aprofitar per veure una estona El velo pintado que tenia gravat a l'Ipod perquè sóc incapaç de dormir en qualsevol medi de transport, vam arribar a Bangkok.

Com cada nit, vam anar a buscar sopar i va ser llavors quan la Cèlia va pronunciar la següent sentència:

Els espanyols s'enamoren de mi.

Crec que encara estic rient ara xDD

2 minutes - 2 minutes - 2 minutes - 2 minutes o quan ens la foten

Podríem dir que el dia pintava bé. Una mica plujós però ja se sap... si viatges a Tailàndia en època de pluges el mínim que et pots trobar és... pluja.

Vam llevar-nos en els espectaculars llits, i mentre esperava que la Cèlia es dutxés vaig fer alguna foto de les vistes de Bangkok amb la meva joguina sonant a tota hòstia (ECDL powah).


Després d'esmorzar i passar per l'habitació a recollir càmera, bossa i mapes ja estàvem llestes per al primer dia de vacances oficial. I com a tal, una lost in translation experience; sabíem que l'hotel posava a disposició dels clients un parell de barquetes que creuaven el riu. Nosaltres havíem d'agafar la que ens portés al Taskin Bridge; cap problema, ho preguntem i llestos.

- Morning, Taskin Bridge, please?
- Ne-wan.
- Ok, thanks.

Ne-wan, ne-wan, què voldrà dir amb ne-wan? Hòstia, NEXT ONE!!! Conclusió: les frases quant més curtes millor i molta imaginació!!!

Un cop al Taskin Bridge vam agafar una barcassa que recorre el riu i va fent parades; com un autobús però flotant (xD). Vam baixar a Tha Chang i vam creuar un mercat fins a arribar a les portes del Grand Palace. A partir d'aquí, no sé com, un que ens explica que fins les 2 no es podia visitar el Grand Palace perquè no sé qui celebrava no sé què. Que millor si tornàvem l'endemà. Total que vam acabar amb el mapa tot guixat i pim pam pum assegudes en un tuk-tuk travessant Bangkok a tota llet. Destí: Wat Inthara Wihan. Genial, ens l'acabaven de fotre.


Al Wat Inthara Wihan un buda d'or immens i poca cosa més. Sé que era el primer temple que anàvem a visitar però de seguida t'adones que vist un, vistos tots.


Després de les fotos de rigor, un altre cop a dalt del tuk-tuk a seguir experimentant la sensació de passar a mig centímetre dels cotxes, motos i demés vehicles motoritzats.

La següent parada, una oficina de turisme. Dos hores o tres ens vam tirar allà, i el tuk-tukero fora esperant. Vam estar mirant què podíem fer amb els dies que teníem lliures. Que eren tots ja que havíem anat a l'aventura, reservant només els tres primers dies d'hotel i un parell de vols d'avió. Allà vam poder contractar la resta del viatge: tres dies de trekking, excursions, hotels i trens. El senyor que ens va atendre és l'ídol de la Cèlia... com feia anar els fosforitos...

En sortir d'allà eren passades les 2 del migdia i ja teníem gana. Així doncs li vam intentar dir al tuk-tukero que ens portés de nou al Grand Palace; el mercat que havíem creuat en arribar tenia bona pinta per a fer un dinaret. I aquí és quan ens fot el rotllo que si anem a unes quantes botigues i donem un parell de voltes (2 minutes) a ell li regalen tiquets de benzina. Si, vam donar 4 voltes per botigues a quina més horrible abans d'anar a dinar, ho dubtàveu-ho?. Aquest cop, dobladita, dobladita... El millor, la tercera parada. Després de dos ja sabíem com anaven les coses, quan el tuk-tuk redueix i dones gràcies perquè aquest cop no et mataràs és que estem arribant. Doncs bé, el tuk-tukero redueix la marxa just quan arribem a una funerària. Però no, anàvem al local del costat: una sastreria. Però tio, ens has vist? Tenim pinta d'anar comprant esmòquings per la vida? Ens vam partir el cul. Entrem, el tailandès de torn enganxat, i al cap de pocs segons ens pregunta: volen alguna cosa? Resposta clara: no. Uns quants driblings i cap a fora. Ni 2 minutes vam aguantar allà dins xDDD.

Per fi, després dels 2 minutes, 2 minutes, 2 minutes, 2 minutes aconseguíem dinar; molt bé, per cert, i, com no, molt econòmic. Entre una cosa i una altra eren gairebé les 5. Mala hora per a visitar temples. Normalment tanquen a quarts de 5, les 5. Però ens la vam jugar i ens va sortir bé. Vam anar a visitar el Wat Pho, un conjunt de temples on en el principal d'ells podem trobar el buda ajagut (45m de llarg i 15 d'alçada). Vam entrar 5 minuts abans de que tanquessin (però un cop dins no et fan fora). Ideal, gairebé no hi havia gent; I don't like people in my photos.




I abans de tornar a l'hotel encara vam aprofitar el vespre per a anar a voltar amb el Skytrain (metro elevat) i arribar-nos fins a Siam Square on ens vam trobar un munt de centres comercials i locals molt occidentals (Starbucks, Hard Rock Cafe...)








Encara, en arribar a l'hotel, una altra foto de les vistes. El finestral de l'habitació era hipnòtic, no podia evitar fer fotos i més fotos:


I, com sempre, abans d'anar a dormir ració de tele sense criteri que per alguna cosa estàvem de vacances!!!

Que la he liao parda, sabes

Ja ho diuen ja que costa trobar bons professionals xDDD

Ni que fos la Blair Waldorf

Ho havíem deixat a l'aeroport d'Istambul, donant voltes amunt i avall amb l'objectiu de cobrir les 4 hores que teníem que invertir si o si allà. Si a algú li interessa li puc fer un plànol amb totes les botigues, bars i més que podeu trobar, banys inclosos, xD.

Quan van anunciar el vol amb destí Bangkok ens en vam anar cap el control de passaports, aquest cop les nenes Burberry no estaven (ohhh, quina pena) per la qual cosa sembla ser que ningú ens va acusar de col·lar-nos. I mentre ens esperàvem, el Frenadol de torn. Si ja ho sé que per al mareig hi ha la Biodramina però a mi no em fa res. El Frenadol com a mínim m'atordeix; d'acord, o això crec xD.

Després de dos-centes mil hores de vol, no sé, no pregunteu, moltes, vam arribar a Bangkok al migdia del dia 9. Vam anar a recollir les maletes i a buscar un taxi que ens portés fins l'hotel. Havíem llegit a la guia que estiguéssim alerta i que sobretot agaféssim un taxi amb taxímetre (taxi metter) Total que ja ens veieu com boges buscant algun cartell que tingués pinta d'"oficial". De veritat, al final et tornes mig paranoic pensant que tot el món t'està estafant; una pena, la veritat.

La parada de taxis em va semblar molt curiosa, la veritat. Un munt de tailandesos asseguts en una taula plegable de pícnic repartint paperets. Tu els dius on vas en anglès i ells ho apunten en thai. Aquest paper li l'entregues al taxista i llestos. Quan arribes estàs tan cansat que t'és igual tot. És per això que ja et sembla bé que t'ho donin tot fet. Encara que aquest va ser el principi d'una altra situació que també m'ha sorprès: la facilitat amb la que m'he pujat a taxis, furgonetes i demés vehicles sense saber si realment m'anaven a portar on els deia o a casa de la seva cosina que ven plata chunga a bon preu.

Després d'uns 45 minuts vam arribar a l'hotel, al Hilton, nois. Una habitació de 67m², amb unes vistes al·lucinants del riu, dos estances, l'habitació i la sala d'estar, sofà, dos teles planes, dos banys, vestidor, un autèntic luxe. La família Hilton si que saben xD.

Per fora aquesta pinta:




I per dins aquesta:


Ara, senyors les fotos de traca i mocador...

Sala d'estar / oficina:


Dormitori:



Ja us he comentat abans que estàvem rebentades i, per això, vam seure una bona estona al sofà i quan va ser més o menys tardet vam anar a donar una volta pel barri xinès. Va ser el que es diu un primer contacte amb una ciutat que per una cosa o una altra no et deixa indiferent encara que segur que tots coincidim en qualificar-la de bastant lletja.

Primer vam tenir que agafar una barqueta que posava l'hotel per a creuar el riu. La intenció era agafar un taxi a l'altra banda que ens portés fins al barri xinès però al final ens vam posar a caminar i ja vam començar a sorprendre'ns. Com podia ser que just al costat d'hotels de luxe com el Hilton o el Sheraton ens trobéssim amb un barri ple de deixalleries? Ja us dic que Tailàndia en general està plena de contrastos.

Del barri xinès poc a destacar, la veritat. Llums de neó, paradetes per totes bandes i molt de tràfic.



Cansades de donar voltes, vam decidir agafar alguna cosa per a sopar i anar a l'habitació de l'hotel a seure de nou al sofà i consumir tele a sac. Una altra sorpresa va ser com ens van vendre el sopar. En bosses de plàstic! Eren bastant petites i per això per a l'arròs te'n posaven una, per al pollastre amb salsa de ves a saber què una altra i per a una mena de tortita-truita una altra. I la senyora més llesta que la fam per tal de fer-nos entendre quant li devíem ens va ensenyar els bitllets. Això és una altra cosa que entens de seguida, és un país en el que tot t'ho posen fàcil.

Després d'intentar menjar-me el que acabàvem de comprar; hòstia com picava; i empassar-nos dos telenovelas que donaven a TVE Internacional ens en vam anar a dormir. Al dia següent ens tocava voltar per la ciutat.

No et conformis només amb les crispetes

Si demà agafessis un micròfon, sortissis al carrer i preguntessis a la gent què és el "cine palomitas" estic convençuda que paraules com "acció", "efectes especials", "trets" o "explosions" apareixerien en totes les respostes. Per definició, això és el que és el "cine palomitas". Un parell d'hores d'acció a dojo en les que el guió o les interpretacions dels actors importen poc; si et deixen clar qui són els dolents i qui els bons ja et pots donar per satisfet.

El divendres vaig anar a veure una pel·lícula que a priori podria qualificar-se de “cine palomitas”; dir-li a algú que vas a veure Batman és el mateix que dir-li que vas a veure La Jungla de Cristal o Arma Letal. Acció, efectes especials, trets i explosions. I, és clar, El Caballero Oscuro d'això també en té; llàstima (notis la ironia) que al director, Christopher Nolan, li donés per no quedar-se amb això només i decidís fer d'una pel·lícula "palomitera" una gran història.

És, segons molts, la millor pel·lícula del 2008 però crec que algun tipus d'efecte "borreguil" hi ha al darrera de tot aquest enrenou. Una puntació de 9.1 a la imdb que ha fet que es col·loqui en el lloc número 3 del seu rànking, al costat de pel·lícules com El Padrino o Cadena Perpetua, em sembla una mica exagerat.

La pel·lícula és bona, si però tampoc cal exagerar. M'ho vaig passar genial encara que la veritat és que feia tant de temps que no anava al cinema que no sé jo si hauré perdut la pràctica. El muntatge és genial i el ritme de la història és l'adequat; encara que més de dos hores poden fer-se pesades prometo que no vaig mirar en cap moment el rellotge (que no porto, xD). Ja us he dit que m'ho vaig passar genial. La música, de Hans Zimmer, no requereix comentari, què no fa bé en Zimmer? Com a pega diré que pot ser en algun diàleg sobrés, més que res per no distreure's amb ella.

Els actors ho fan molt bé. A en Bale el paper de Bruce Wayne li va com anell al dit, la cara seriosa que posa; Gary Oldman ho fa fins i tot millor que a Batman Begins, i el fiscal Eckhart té més d'un moment brillant. Encara que, és clar, vaig trobar a faltar a la Katie en el paper de Rachel. Menció a part es mereix l'actuació del malaguanyat Heath Ledger. El seu Joker quina por fa. En realitat, no estic segura que sigui por. Te'l creus i punt. Acollona la hòstia el cabró. El que ara em plantejo és si ha de guanyar l'Oscar. S'ho mereix moltíssim. Està espectacular. Ara bé, temo que no surti algun cafre i digui que li l'han donat perquè està mort. Que ja sabem que de cafres n'hi ha a carretades. El que tampoc seria just és que no li'l donessin per la mateixa raó. Ja veurem al març com acaba el tema encara que apunta a premi.

Per últim, us deixo el tràiler por si hi ha algú que encara no l'ha vist:



i unes recomanacions: si penseu anar a a veure-la no us conformeu amb un cinema multisales d'aquells que han aprofitat tant l'espai que la tele de casa meva és més gran que qualsevol de les seves pantalles. O que han ajustat tant el pressupost que en lloc de paret han posat pladur i no saps si l'Indiana Jones va una mica despistat i està buscant l'arca perduda a Gotham City. I si ja posats teniu la intenció de "aconseguir-la amb fins educatius", espereu-vos a que a finals d'any aparegui en algun país el DVD que el que circula ara mateix no deu ser molt espectacular.

But he wants it

Aquí i ara comença el relat de les meves vacances: tres setmanes per Thailàndia. Intentaré ser més constant que l'any passat i no deixar-vos a mitges.

Vam sortir de Barcelona el dia 8 de juliol i vam arribar a Bangkok el 9. Però anem per parts, com diria el Dr. Robbins (forense del CSI).

Teniem el vol a les 2 del migdia però vaig sortir de casa a quarts de 10 no fos cas que em passés com el dia que anava a Màlaga que una mica més i perdo el vol per culpa d'unes obres a l'alçada de l'IKEA.

Com sempre vam plastificar la maleta i ens vam posar a la cua per a facturar. Un cop a dalt, poca cosa, la compra d'una aigüeta per al Frenadol pertinent i una visita al Sr. Roca abans de pujar a l'avió. Ah, si, també vam haver de suportar a dos nenes burberry dient que ens estàvem colant a la cua dels passaports...

Com que vam fer la reserva a l'abril teníem el que es pot considerar un dels millors, sinó el millor, lloc de l'avió: la sortida d'emergència. El seient de davant a la hòstia de distància i, a sobre, només dos seients a la filera (si, segueixo fent punts per a treure'm un màster en anti-socialitat xD)

Però, oh, sorpresa, als 10 minuts apareix un tio (que aprofito per dir que no valia res, no sé perquè tants fums) i li diu a la Cèlia: "Aquest seient és el meu". Uiiiii, malament comencem; què tal si proves a dir: hola, bon dia, crec que a mi també m'han assignat aquest seient. Total que crida a l'hostessa i li diu que el seient 9A és el seu. I ella, ni corta ni perezosa agafa la targeta d'embarcament de la Cèlia, desapareix uns minuts i en tornar li diu a la Cèlia: "You there" i al noi: "You here" i li entrega la targeta amb el número ratllat i canviat pel 28A. Resposta de la Cèlia: "No". I ella: "You there". I la Cèlia: "No". I ella: "But he wants it". Ahhhh, vale, si és així...

Flipant ens volien separar només perquè ell volia aquell seient. Què passa que nosaltres no? Vam estar una bona estona que si patatín que si patatán. Va venir una altra persona, suposo que la supervisora, i insistien en que es canviés la Cèlia. Imagino que perquè era tio i perquè havia muntat un pollo. Clar, que no us ho he dit, volàvem amb la Turkish (si, té pinta que per allà n'entenen una mica de masclisme). I com érem pocs va parir la burra; vam haver de sentir del tio entre altres perles: "Clar, vosaltres aneu de vacances però jo vaig a treballar i un seient normal és molt incòmode." Pobret, calla que em poso a plorar, ai, no, ho sento, ara mateix no em va bé posar-me a plorar que me'n vaig de vacances xD

Al final no sé com (però suposo que van putejar algú altre) li van aconseguir un lloc
a la sortida d'emergència del final de l'avió i s'acaba la pataleta de l'aprenent a periodista (que és el que vam pensar que era).

Unes quatre horetes de vol amb destí a Istambul. Res destacable perquè que vomités en ple vol i que passessin de mi és del més normal. I, després, unes quantes hores més a l'aeroport esperant el vol de Bangkok. Passadís amunt, passadís avalls. Botigues a tort i a dret. Visites al Sr. Roca turc i un cartell curiós al bany: "Per a estalviar aigua, tirin dos cops de la cadena". Algú que m'ho expliqui.

I per avui... res més.

Sento que en aquesta entrada no hi hagi ni una foto... però prometo que en posaré unes quantes en els propers.

De concerts i adéus

Hola i adéu. Aquesta entrada va d'això. Després de molt temps, hola. Com li vaig dir als que em coneixen, necessitava temps per a que la meva vida tornés a ser la de sempre. És el problema que se't presenta quan inclous en la teva rutina alguna cosa que després ja no pot formar part d'ella.

Ahir vaig començar les vacances. Tres setmanes. Mola. I quina manera millor de començar-les que anar de concert a fotre tres crits. I si, ho confesso, vaig fotre més de tres crits. Així estic avui que ni per a dir 'bon dia' tinc veu.

Començaré a treure el pitet...









I aquí la part de l'adéu. Doncs el que ja he dit, que me'n vaig de vacances. Lluny, molt lluny. Així que passeu-vos-ho molt bé i sigueu molt dolents. Ens veiem quan torni.

Avui ja en fa dos

Avui la Blanca fa 2 anys. Moltes felicitats, princesa

Ken Lee tulibu dibu douchoo

No sé ni com definir aquests ¿minuts de glòria? de l'aspirant a concursant del Music Idol (o el que és el mateix, el que seria l'OT búlgar)



Reflexió: segur que és millor que parlin de tu encara que sigui malament? No sé jo.

And the Oscar goes to...

Performance by an actor in a leading role
Daniel Day-Lewis in “There Will Be Blood” (Paramount Vantage and Miramax)

Performance by an actor in a supporting role
Javier Bardem in “No Country for Old Men” (Miramax and Paramount Vantage)

Performance by an actress in a leading role
Marion Cotillard in “La Vie en Rose” (Picturehouse)


Performance by an actress in a supporting role
Tilda Swinton in “Michael Clayton” (Warner Bros.)

Best animated feature film of the year
“Ratatouille” (Walt Disney) Brad Bird

Achievement in art direction
“Sweeney Todd The Demon Barber of Fleet Street” (DreamWorks and Warner Bros., Distributed by DreamWorks/Paramount)
Art Direction: Dante Ferretti, Set Decoration: Francesca Lo Schiavo

Achievement in cinematography
“There Will Be Blood” (Paramount Vantage and Miramax) Robert Elswit

Achievement in costume design
“Elizabeth: The Golden Age” (Universal) Alexandra Byrne

Achievement in directing
“No Country for Old Men” (Miramax and Paramount Vantage) Joel Coen and Ethan Coen

Best documentary feature
“Taxi to the Dark Side” (THINKFilm) An X-Ray Production
Alex Gibney and Eva Orner

Best documentary short subject
“Freeheld” A Lieutenant Films Production
Cynthia Wade and Vanessa Roth

Achievement in film editing
“The Bourne Ultimatum” (Universal) Christopher Rouse

Best foreign language film of the year
“The Counterfeiters” An Aichholzer Filmproduktion, Magnolia Filmproduktion Production
Austria

Achievement in makeup
“La Vie en Rose” (Picturehouse) Didier Lavergne and Jan Archibald

Achievement in music written for motion pictures (Original score)
“Atonement” (Focus Features) Dario Marianelli

Achievement in music written for motion pictures (Original song)
“Falling Slowly” from “Once” (Fox Searchlight)
Music and Lyric by Glen Hansard and Marketa Irglova

Best motion picture of the year
“No Country for Old Men” (Miramax and Paramount Vantage) A Scott Rudin/Mike Zoss Production
Scott Rudin, Ethan Coen and Joel Coen, Producers

Best animated short film
“Peter & the Wolf” (BreakThru Films) A BreakThru Films/Se-ma-for Studios Production
Suzie Templeton and Hugh Welchman

Best live action short film
“Le Mozart des Pickpockets (The Mozart of Pickpockets)” (Premium Films) A Karé Production
Philippe Pollet-Villard

Achievement in sound editing
“The Bourne Ultimatum” (Universal)
Karen Baker Landers and Per Hallberg

Achievement in sound mixing
“The Bourne Ultimatum” (Universal)
Scott Millan, David Parker and Kirk Francis

Achievement in visual effects
“The Golden Compass” (New Line in association with Ingenious Film Partners)
Michael Fink, Bill Westenhofer, Ben Morris and Trevor Wood

Adapted screenplay
“No Country for Old Men” (Miramax and Paramount Vantage)
Written for the screen by Joel Coen & Ethan Coen

Original screenplay
“Juno” (Fox Searchlight)
Written by Diablo Cody

That's all folks, per no parlar de lo justeta que ha sigut la gala, que més que els Oscars semblava que entreguessin els premis del meu barri; del més que dubtós gust d'alguns per vestir-se, si ja ho dic jo que hi ha qui no es mira al mirall abans de sortir de casa; de lo nyonyes que han sigut les cançons nominades, crec que se m'ha disparat el sucre; o de les visites al doctor Troy a pel 3x2 en botox de més d'un.

Una si, l'altra no

Aquest cap de setmana he vist dos pelis. Una, Los crímenes de Oxford, l’altra, Sweeney Todd: The Demon Barber of Fleet Street. Una m’ha agradat, l’altra no. Una em va costar 7,20 Euros, l’altra no. Una comença quan descobreixen a una anciana assassinada al menjador de casa seva als afores d’Oxford. El seu cos és descobert per dos homes que es troben per primera vegada: l’Arthur Seldom, prestigiós professor de lògica i en Martin, un estudiant americà que acaba d’arribar a la universitat amb la intenció que el famós professor dirigeixi la seva tesi doctoral; l’altra quan Benjamin Barker, en Sweeney Todd, aconsegueix tornar a Londres després d’haver estat encarcerat injustament durant 15 anys amb l’objectiu de venjar-se del que li han fet, centrant la seva ira en el jutge Turpin.

Los Crímenes de Oxford és la que m’ha agradat. La història està bé i el ritme en que s’explica també. El final és possiblement massa previsible però tampoc importa. No crec que la intenció del de la Iglesia fos sorprendre amb el final. D'acord, no sorprèn però l’explicació que l'acompanya potser si. El problema que li veig és que els personatges són creïbles però no els actors que els interpreten. Al professor li falta contundència. A la Leonor li sobra contradicció. Però sobretot el que no m’encaixa en el paper és l’Elijah Wood. No aconsegueix que me’l cregui en cap escena. Que algú m’expliqui el ‘moment de passió espaguetil’ amb la Watling. Totalment prescindible. La millor, la filla de l'anciana.

Si els crímenes és la que m’ha agradat, Sweeney Todd és la que no. Avorridississíssima. L’únic destacable, la seva estètica. Però a això ja ens té acostumats en Burton. La il·luminació. El vestuari. L’ambientació. Els decorats. Excel·lents. La resta, res. En Depp i la Bonham-Carter canten bé però això no té cap mèrit en un musical. Al final ni la història que és interessant brilla. Encara que estic segura que la taquilla dirà el contrari. I molts ompliran blocs amb l’espectacular que els ha semblat. Només els recordo que fa uns quants anys, més dels que sóc conscient segur, es va poder veure un muntatge que van fer de Sweeney Todd al Teatre Poliorama de Barcelona. Protagonistes: Constantino Romero i Vicky Peña. Allò si va ser superb. Espectacle pur.

El que en Grissom em va ensenyar ahir

(...) Thy self away, art present still with me;
For thou not farther than my thoughts canst move,
And I am still with them, and they with thee;
Or, if they sleep, thy picture in my sight
Awakes my heart, to heart's and eyes' delight.

Sonnet XLVII, W. Shakespeare

Verde que te quiero verde

Dissabte passat vaig anar a veure Expiación. Però no us parlaré de la pel·lícula. No perquè no m’agradés, o perquè la trobés lenta o avorrida ni per què la seva protagonista, la Keira Knightley, no m’acabi de fer el pes. No us en parlaré més que res perquè no seria capaç de fer-ho bé. No vaig encertar el dia en que vaig anar a veure-la, masses coses em rondaven pel cap, i vaig acabar desconnectant vint minuts després que comencés. Amb això no vull dir que un altre dia m’hagués agradat, el que vull dir és que ara ni m’ha agradat ni m’ha desagradat.

Del que vull parlar-vos és del famós vestit verd. Famós per dir-ho d’alguna manera. Per qui no l’hagi vist, cosa estranya perquè se n’ha parlat més que de quan van detenir a la Panto o al Cachuli, us en poso una foto.


Pràctic no ho negaré; si heu vist la pel·lícula entendreu perquè. Encertat quant a color, verd simbolitzant la temptació, i a teixit, seda, també. Però la meva pregunta és, no podien haver triat algú a qui li quedés pitjor per lluir-lo, no? Sí, ja ho sé, no sóc una gran fan de la noia però és que li queda de pena.


I per si això no fos poc va i els de InStyle juntament amb els de SkyMovies l’escullen com el millor vestit de la història del cinema. Va, home. I ara expliqueu-me’n una d’indis. A part de que considerar-lo com el millor em resulta exagerat, no em puc creure que superi al de la Audrey Hepburn a Desayuno con diamantes o al de la Marilyn Monroe a La tentación vive arriba. Això no s’ho creuen ni ells i sinó para muestra un botón.

Tonight LOST IS BACK

Com, que no has vist mai Lost?

Per tant, et quedes igual si et dic Oceanic Airlines, 4-8-15-16-23-42, Sawyer, peu gegant, escotilla, Dharma, ós polar, Kate, 108 minuts, La Perla, Los Otros, Ben, búnquer, Rousseau.


Doncs que sàpigues que no seré jo qui et digui que no tens ni idea el que t'estàs perdent però no et preocupis perquè encara estàs a temps de posar-te al dia abans de que aquesta nit s'estreni la quarta temporada als Estats Units.

Els nois de la ABC, maquíssims ells, han preparat un vídeo resum de les tres temporades emeses fins ara. T'ho expliquen tot, tot i tot en 8 minuts i 15 segons.



No cal dir que si penses veure els capítols com Déu mana, un darrera l'altre, temporada rere temporada, ni se t'acudeixi veure el vídeo o t'enrecordaràs de més d'un dels meus familiars.