...i no hi eres

Aquest matí m’he despertat i no hi eres. Era diumenge i no hi eres. Tot estava en silenci i no hi eres. M’he donat mitja volta i he seguit dormint. Una horeta després he tornat a despertar-me i no hi eres. Tot seguia en silenci i no hi eres. He anat a comprar el diari i quan he tornat tampoc hi eres. M’he fet l’esmorzar i seguies sense ser-hi. He fullejat el diari amb l’esperança que apareguessis tard o d’hora. Era migdia i encara no hi eres. M’he entretingut a comptar els iogurts de la nevera, el gots bruts de la pica i les barres de pa de la coixinera. Tot estava com la nit anterior. Només faltava el que havia pres jo. I, llavors, és quan m’he adonat que no has estat mai. No hi eres aquest matí però tampoc ahir, ni fa un mes, ni l’any anterior. No sé qui ets. Ni tan sols si ets. Però, llavors, per què aquest matí m’he llevat amb aquesta sensació de solitud? Si no havies de ser-hi per què em costa respirar en recordar que no hi ets?