28.8.07

Quan tornar és pitjor de l'esperat

Sabeu què és el dolent de tornar de vacances i posar-se a treballar? Alguns direu que la reentrée, altres que matinar, fins i tot, alguns direu que soportar al pesat del teu company. Però, no. Esteu tots equivocats. El pitjor de tornar de vacances és fer-ho malalt. Anar tirant fins que al final no et queda més remei que fer llit 10 dies afartant-te d'antibiòtics. Aquesta si que és una forma d'oblidar-te ràpid de lo bé que t'ho vas passar o les coses que vas veure.

Malgrat això, alguna cosa recordo de les tan llunyanes vacances. Comencem amb el relat.

Vam arribar a Liverpool sobre el migdia i poc vam trigar en adonar-nos de quin era el país que havíem triat per a les nostres vacances: el paradís de la pluja.



Ens vam haver de recórrer la pista a peu, tots en fila índia, i enganxadets a la barana amb la intenció de mullar-nos poc, ànima de càntir!, si no hi ha sostre no hi ha amb que aixoplugar-se. Però, sobretot, per no acabar atropellats per algun avió despistat. Sóc conscient que anàvem amb una companyia de baix cost però, nois, un bus fins a l'entrada de la terminal és d'agrair. Això d'anar campant per les pistes com que no emociona gaire.

Després de recollir les maletes, ens vam passejar per la terminal buscant un bus que ens portés a Manchester. Ens vam endinsar en el meravellós món de la pràctica d'idiomes i ens en vam anar cap a on ens havien indicat. "Allà, on el noi amb el paraigües". Amb el que plovia ni la parada es veia. Un cop a Manchester, nova dosi d'immersió lingüística per a aconseguir uns bitllets d'autocar per a Leeds. I jo em pregunto, per què a les taquilles posen un vidre a prova de bombes nuclears que ni en Jack Bauer seria capaç de fer-lo saltar si la intenció és mantenir una conversa amb la persona que hi ha a l'altre banda? i, a més, per què un bonic altaveu a l'alçada de la teva oïda et va cantant al més pur estil Massiel a Eurovisión les sortides i no el que la persona de l'altra banda et diu? Algun dia hauré de fer una entrada amb alguns perquès que em sobresalten cada dia.

Al voltant de les 19hrs vam arribar a Leeds, vam agafar un taxi i cap al B&B falta gent. Quan vam arribar tornava a ploure molt i, again and again ens vam quedar calades. Encara que donava igual, per fi podíem dir allò de Home, sweet home.



Doncs no. El sr. de la casa ens va rebre molt english style però amb un but. L'habitació que ens havia preparat no estava llesta per uns problemes amb els mobles i la pintura. Ens va dir que aquella nit ens repartiria per altres habitacions. Per cert, no us he dit que erem 5. Total que ens va tocar pujar les maletes tres pisos. I direu, no n'hi ha per tant! Doncs si que n'hi ha, si. Heu estat algun cop en una casa anglesa de les que tenen unes escales no aptes per a pujar amb maletes? Si, si, aquelles escales en les que acabes agafant confiança amb les parets per que el roce hace el cariño.

Un cop instal·lades vam anar a buscar un lloc per a sopar. Vam acabar en una convenience store que estan obertes 24 hores, més que res per que no ho poden fer 25, comprant una mica de pa, formatge i fruita. Vam sopar i ens vam posar a dormir per que ens esperaven 15 dies molt intensos.

1 comentari:

Anònim ha dit...

Yes, my dear friend. Quinze dies molt intensos, però MOOOLT intensos!