El tren de los momentos

Faig una parada obligada per a explicar-vos com ens va anar ahir en el concert de l’Alejandro Sanz. Si, ja sé, una té una edat i uns gustos peculiars però així sóc jo.

Quan vam comprar les entrades, al març o abril, vaig buscar en un calendari el dia en que queia el 4 de setembre, més que res per saber si tindria que sortir corrent de la feina i travessar mitja Barcelona per a arribar al Palau Sant Jordi a temps o tindria una tarda per fer el mandra abans d’anar al concert. Bé, cau en dimarts!, vaig pensar. Podré estirar-me al sofà unes tres horetes, veure alguna sèrie que tingui, preparar-me un entrepà per a sopar que sinó allà et claven mínim 4 euros, agafar la càmera de fotos i les entrades i pensar en si em deixo alguna cosa. Però, és clar, el món és com és, gira il mondo gira, i al final vaig arribar a casa al voltant de les 15:45 i a les 17:00 sortia cap al Fnac perquè un amic m’havia demanat que l’acompanyés a comprar un portàtil que havia vist. Vam arribar i, com si al Caprabo a per tomàquets haguéssim anat, vam agafar d’un prestatge la caixa de cartró que el contenia. Què poc romàntic! Això si, en sortir vam a anar a un Starbucks a seure en un de les seves còmodes butaques, fer el xafarder i toquejar el portàtil una estona.

[mòbil sonant]
- Ui, me’n vaig que la Paqui ja ha agafat el bus i en molt poquet passarà per aquí.
- D’acord, que vagi bé el concert. Fins demà.

Vam arribar al Palau Sant Jordi al voltant de les 20:30. Una mica just, ho sé, ho reconec. I la sorpresa va ser que havíem de fer una cua de més de mitja hora. No m’havia passat mai. Havia molts pocs accessos oberts i s’havia muntat un pitote impressionant. Quins nervis! Falta mitja hora i tenim que passar seguretat, entrar, comprar beure, anar al lavabo i localitzar els seients. Crec que no arribem. Menys mal que ens van donar un exemplar d’una revista, InTouch, plena de cotis i vam estar entretingudes una estona.

Després d’una estona, ve un de l’organització i ens diu que res de dues cues, que hi ha cinc accessos i que ens distribuïm i que portem les bosses obertes i les entrades a la mà. Perdona, guapo, no podies haver-ho dit abans i no quan portem 20 minuts de cua? Quanta raó tenen els que diuen que "els últims seran els primers". I dic jo, les bosses obertes? El de seguretat ni ens va mirar. Un típic "pasad, pasad" i apa, cap a dins.

Bloc 122 el nostre objectiu. Cooooorre, passadís, passadís, escales, tres pisos avall. Ja, aquell és el bloc. 21:15 encara hi ha els llums encesos. Anem a per aigua, cooooooooorre. Buffff, quina cua! D’acord, posa’t-hi i jo mentrestant vaig al lavabo. Aigua, si. Bufff, pupa, nena té molt mal de cap. Surto del lavabo, encara hi ha cua. La gent podria venir mejada i beguda de casa, no? Ja tenim aigua. Coooooooooorre, anem a seure. Ja, 21:25. Obrim l’entrepà, primera mosegada i llums fora. Comença el concert.

¡Ahhhhhhhhhhhhh! ¡Guapo! ¡Ahhhhhhhhhhhhhhhhh!


La primera cançó va ser una del darrer disc que no m’agrada gens i que ni recordo, així que, per distreure’m una mica, em vaig dedicar a fer fotos i més fotos. En total n’he fet unes 90. Càmera nova i Alejandro Sanz, ja se sap.


Cançons i més cançons durant més de dues hores en les que ens ho vam passar molt bé i, fins i tot, vam aprofitar per a trucar a una amiga mentre sonava Corazón partío. El concert va ser molt semblant als que normalment ens té acostumats. Musicalment parlant, independentment de si t’agrada o no el seu estil, el concert té molta qualitat ja que es fa acompanyar per una banda amb sis o set músics, que toquen diversos instruments i dues noies als cors. Visualment també és un gran espectacle ja que compta amb escenari amb una gran pantalla central i un parell de passarel·les laterals i un impressionant joc de llums que van canviant al llarg de tot el concert. I tècnicament res destacable, per tant, perfecte. Ninguna errada amb el so, ni acoblament ni res semblant.


Destacar també que vam tenir molta sort perquè al voltant nostra no hi havia cap nena-histèrica-quiero-un-hijo-tuyo però el que no vam poder evitar va ser acabar mig sordes gràcies a una veu-de-pito-amb-potes que s’asseia a la fila del darrera. Ja se sap, danys col·laterals dels concerts.


En acabar el concert, començà per a nosaltres l'odisea de tornar a casa. Qui no és de Barcelona no ho sabrá però és bastant difícil tornar d'un concert a Montjuïc. Primer has de caminar o agafar un bus especial que et porti a Plaça Espanya i, després, buscar-te la vida per aconseguir un taxi. Més d'una vegada acabes patejant una hora o més. Ahir vam agafar tres autobusos però a quarts d'una ja erem a casa. Sort, en podem dir.