Me desperté soñando que estaba a tu lado

(...)
Ver la vida sin reloj
Y contarte mis secretos
No saber ya si besarte
O esperar que salga solo
(...)

Els espanyols s'enamoren de mi

Ja us he comentat l'efecte hipnòtic que em provocava el finestral i si a això li afegim que aquell dia ens llevàvem mooooolt d'hora per a anar-nos-en d'excursió, què tenim? Correcte, una foto de les vistes!!! xDDD


Quan vam baixar a recepció el noi que ens venia a buscar ja ens estava esperant amb la seva furgoneta. És curiós com les guarneixen per dins: flors de plàstic, gots amb aigua i una tapa de paper d'al·lumini, i coses vàries penjades del retrovisor. A més, les matrícules també estaven decorades. Tot un festival del complement a El Corte Inglés!!! xDD

Després de passejar-nos per mig barri motxillero recollint als que serien els nostres companys d'excursió, vam sortir de Bangkok amb destí al mercat flotant Damnoen Saduak. Com que estava bastant lluny de la capital, vam trigar moltíssim i vam arribar quan ja hi era tothom.


Ens van pujar a una barca amb motor i, no sense abans pringar-nos amb repel·lent de mosquits, cap allà que falta gent. La veritat és que és bastant estressant i no em va agradar gaire. Em va recordar l'any que vam estar a Rússia i ens van portar a veure un espectacle folklòric a Moscou; tot està tan preparat que no mola. Després de portar-nos fins al 'centre' del poble, ens van fer pujar a una altra barca, aquest cop sense motor, i ens van passejar pels carrers-canals perquè poguéssim admirar les botigues i ens taladressin intentant vendre'ns l'invendible. En general, Tailàndia és un país on la gent és molt pesada; sembla ser que la seva concepció del servei és 'agobiar' al client i us asseguro que en això tenen un màster.


Així que després d'un parell de voltes i mil hores aturats al sol deixant passar a les altres barques, ens van tornar a portar al punt d'origen. L'únic avantatge que hi vaig trobar és que en seure davant de tot de la barca vaig poder fer alguna foto guapa (i no, jo no tinc àvia xD)


Després de la cutre-visita al mercat flotant vam anar a dinar. Com era d'esperar, gairebé no vaig mejar res. Tot picava moooooooolt i, a sobre, la beguda la vam haver de comprar en una botigueta fora del 'restaurant' perquè ells no servien begudes i no tenien coca-cola, només pepsi.

Després de dinar, de nou a la furgo i cap a Kanchanaburi que és on està el pont sobre el riu Kwai. El millor, un altre cop, les meves fotos xDDD






i poder travessar-lo tot xiulant la famosa tonada de la pel·lícula El pont sobre el riu Kwai. Famosa deu ser perquè ens vam creuar amb un noi que en sentir-nos es va animar i va acabar de fer el seu tram també xiulant.

Al costat del pont, hi havia el museu de la guerra que no vam visitar; tema bèl·lic com que passàvem bastant. Per fer temps mentre els altres el visitaven, vam aprofitar per a canviar moneda i donar una volta per les botigues. Remenant, vaig acabar trobant una peli pirata del Keanu que, òbviament, vaig comprar no sense abans muntar un espectacle dels meus que els de la botiga van flipar.

Un cop tots reunits al punt de trobada, la guia ens va acompanyar a la furgo per tal de tornar a Bangkok. En aquest moment, vam tornar a viure un moment 'Déu meu, quina vergonya' quan uns nois van anar a seure a on havíem anat la Cèlia i jo durant tot el dia i la guia els va dir que no hi podien seure perquè estaven reservats per a les 'girls', usigui nosaltres.

Després d'una bona estona de trajecte en que vaig aprofitar per veure una estona El velo pintado que tenia gravat a l'Ipod perquè sóc incapaç de dormir en qualsevol medi de transport, vam arribar a Bangkok.

Com cada nit, vam anar a buscar sopar i va ser llavors quan la Cèlia va pronunciar la següent sentència:

Els espanyols s'enamoren de mi.

Crec que encara estic rient ara xDD

2 minutes - 2 minutes - 2 minutes - 2 minutes o quan ens la foten

Podríem dir que el dia pintava bé. Una mica plujós però ja se sap... si viatges a Tailàndia en època de pluges el mínim que et pots trobar és... pluja.

Vam llevar-nos en els espectaculars llits, i mentre esperava que la Cèlia es dutxés vaig fer alguna foto de les vistes de Bangkok amb la meva joguina sonant a tota hòstia (ECDL powah).


Després d'esmorzar i passar per l'habitació a recollir càmera, bossa i mapes ja estàvem llestes per al primer dia de vacances oficial. I com a tal, una lost in translation experience; sabíem que l'hotel posava a disposició dels clients un parell de barquetes que creuaven el riu. Nosaltres havíem d'agafar la que ens portés al Taskin Bridge; cap problema, ho preguntem i llestos.

- Morning, Taskin Bridge, please?
- Ne-wan.
- Ok, thanks.

Ne-wan, ne-wan, què voldrà dir amb ne-wan? Hòstia, NEXT ONE!!! Conclusió: les frases quant més curtes millor i molta imaginació!!!

Un cop al Taskin Bridge vam agafar una barcassa que recorre el riu i va fent parades; com un autobús però flotant (xD). Vam baixar a Tha Chang i vam creuar un mercat fins a arribar a les portes del Grand Palace. A partir d'aquí, no sé com, un que ens explica que fins les 2 no es podia visitar el Grand Palace perquè no sé qui celebrava no sé què. Que millor si tornàvem l'endemà. Total que vam acabar amb el mapa tot guixat i pim pam pum assegudes en un tuk-tuk travessant Bangkok a tota llet. Destí: Wat Inthara Wihan. Genial, ens l'acabaven de fotre.


Al Wat Inthara Wihan un buda d'or immens i poca cosa més. Sé que era el primer temple que anàvem a visitar però de seguida t'adones que vist un, vistos tots.


Després de les fotos de rigor, un altre cop a dalt del tuk-tuk a seguir experimentant la sensació de passar a mig centímetre dels cotxes, motos i demés vehicles motoritzats.

La següent parada, una oficina de turisme. Dos hores o tres ens vam tirar allà, i el tuk-tukero fora esperant. Vam estar mirant què podíem fer amb els dies que teníem lliures. Que eren tots ja que havíem anat a l'aventura, reservant només els tres primers dies d'hotel i un parell de vols d'avió. Allà vam poder contractar la resta del viatge: tres dies de trekking, excursions, hotels i trens. El senyor que ens va atendre és l'ídol de la Cèlia... com feia anar els fosforitos...

En sortir d'allà eren passades les 2 del migdia i ja teníem gana. Així doncs li vam intentar dir al tuk-tukero que ens portés de nou al Grand Palace; el mercat que havíem creuat en arribar tenia bona pinta per a fer un dinaret. I aquí és quan ens fot el rotllo que si anem a unes quantes botigues i donem un parell de voltes (2 minutes) a ell li regalen tiquets de benzina. Si, vam donar 4 voltes per botigues a quina més horrible abans d'anar a dinar, ho dubtàveu-ho?. Aquest cop, dobladita, dobladita... El millor, la tercera parada. Després de dos ja sabíem com anaven les coses, quan el tuk-tuk redueix i dones gràcies perquè aquest cop no et mataràs és que estem arribant. Doncs bé, el tuk-tukero redueix la marxa just quan arribem a una funerària. Però no, anàvem al local del costat: una sastreria. Però tio, ens has vist? Tenim pinta d'anar comprant esmòquings per la vida? Ens vam partir el cul. Entrem, el tailandès de torn enganxat, i al cap de pocs segons ens pregunta: volen alguna cosa? Resposta clara: no. Uns quants driblings i cap a fora. Ni 2 minutes vam aguantar allà dins xDDD.

Per fi, després dels 2 minutes, 2 minutes, 2 minutes, 2 minutes aconseguíem dinar; molt bé, per cert, i, com no, molt econòmic. Entre una cosa i una altra eren gairebé les 5. Mala hora per a visitar temples. Normalment tanquen a quarts de 5, les 5. Però ens la vam jugar i ens va sortir bé. Vam anar a visitar el Wat Pho, un conjunt de temples on en el principal d'ells podem trobar el buda ajagut (45m de llarg i 15 d'alçada). Vam entrar 5 minuts abans de que tanquessin (però un cop dins no et fan fora). Ideal, gairebé no hi havia gent; I don't like people in my photos.




I abans de tornar a l'hotel encara vam aprofitar el vespre per a anar a voltar amb el Skytrain (metro elevat) i arribar-nos fins a Siam Square on ens vam trobar un munt de centres comercials i locals molt occidentals (Starbucks, Hard Rock Cafe...)








Encara, en arribar a l'hotel, una altra foto de les vistes. El finestral de l'habitació era hipnòtic, no podia evitar fer fotos i més fotos:


I, com sempre, abans d'anar a dormir ració de tele sense criteri que per alguna cosa estàvem de vacances!!!

Que la he liao parda, sabes

Ja ho diuen ja que costa trobar bons professionals xDDD