But he wants it

Aquí i ara comença el relat de les meves vacances: tres setmanes per Thailàndia. Intentaré ser més constant que l'any passat i no deixar-vos a mitges.

Vam sortir de Barcelona el dia 8 de juliol i vam arribar a Bangkok el 9. Però anem per parts, com diria el Dr. Robbins (forense del CSI).

Teniem el vol a les 2 del migdia però vaig sortir de casa a quarts de 10 no fos cas que em passés com el dia que anava a Màlaga que una mica més i perdo el vol per culpa d'unes obres a l'alçada de l'IKEA.

Com sempre vam plastificar la maleta i ens vam posar a la cua per a facturar. Un cop a dalt, poca cosa, la compra d'una aigüeta per al Frenadol pertinent i una visita al Sr. Roca abans de pujar a l'avió. Ah, si, també vam haver de suportar a dos nenes burberry dient que ens estàvem colant a la cua dels passaports...

Com que vam fer la reserva a l'abril teníem el que es pot considerar un dels millors, sinó el millor, lloc de l'avió: la sortida d'emergència. El seient de davant a la hòstia de distància i, a sobre, només dos seients a la filera (si, segueixo fent punts per a treure'm un màster en anti-socialitat xD)

Però, oh, sorpresa, als 10 minuts apareix un tio (que aprofito per dir que no valia res, no sé perquè tants fums) i li diu a la Cèlia: "Aquest seient és el meu". Uiiiii, malament comencem; què tal si proves a dir: hola, bon dia, crec que a mi també m'han assignat aquest seient. Total que crida a l'hostessa i li diu que el seient 9A és el seu. I ella, ni corta ni perezosa agafa la targeta d'embarcament de la Cèlia, desapareix uns minuts i en tornar li diu a la Cèlia: "You there" i al noi: "You here" i li entrega la targeta amb el número ratllat i canviat pel 28A. Resposta de la Cèlia: "No". I ella: "You there". I la Cèlia: "No". I ella: "But he wants it". Ahhhh, vale, si és així...

Flipant ens volien separar només perquè ell volia aquell seient. Què passa que nosaltres no? Vam estar una bona estona que si patatín que si patatán. Va venir una altra persona, suposo que la supervisora, i insistien en que es canviés la Cèlia. Imagino que perquè era tio i perquè havia muntat un pollo. Clar, que no us ho he dit, volàvem amb la Turkish (si, té pinta que per allà n'entenen una mica de masclisme). I com érem pocs va parir la burra; vam haver de sentir del tio entre altres perles: "Clar, vosaltres aneu de vacances però jo vaig a treballar i un seient normal és molt incòmode." Pobret, calla que em poso a plorar, ai, no, ho sento, ara mateix no em va bé posar-me a plorar que me'n vaig de vacances xD

Al final no sé com (però suposo que van putejar algú altre) li van aconseguir un lloc
a la sortida d'emergència del final de l'avió i s'acaba la pataleta de l'aprenent a periodista (que és el que vam pensar que era).

Unes quatre horetes de vol amb destí a Istambul. Res destacable perquè que vomités en ple vol i que passessin de mi és del més normal. I, després, unes quantes hores més a l'aeroport esperant el vol de Bangkok. Passadís amunt, passadís avalls. Botigues a tort i a dret. Visites al Sr. Roca turc i un cartell curiós al bany: "Per a estalviar aigua, tirin dos cops de la cadena". Algú que m'ho expliqui.

I per avui... res més.

Sento que en aquesta entrada no hi hagi ni una foto... però prometo que en posaré unes quantes en els propers.