si vols ser espia fes-te de la CIA

...and I'll never stop loving you

2008-12-28T23:11:00.000+01:00

(...)
Come away with me and we'll kiss
On a mountaintop
Come away with me
And I'll never stop loving you
(...)

My Blueberry Nights

2008-12-27T09:21:00.000+01:00

(...)
- Everything has a reason.
- Hmm. It's like these pies and cakes. At the end of every night, the cheesecake and the apple pie are always completely gone. The peach cobbler and the chocolate mousse cake are nearly finished... but there's always a whole blueberry pie left untouched.
- So what's wrong with the blueberry pie?
- There's nothing wrong with the blueberry pie. Just... people make other choices. You can't blame the blueberry pie, just... no one wants it.
(...)

Quiero Ser

2008-12-20T21:57:00.000+01:00

(...)
Y poder meterme en tu cabecita
a ver lo que necesitas y saber dártelo yo.
Dime si eres feliz al despertar.
Que sólo mirarme te hace andar.
Y estar así, no quieres más.
Que me necesitas cerca.
(...)

Ekix

2008-12-03T15:54:00.000+01:00

(...)
Ni siquiera he visto aún una sonrisa
y sé que dentro de ti hay una que es mía.
Y decirte al oído que estoy aqui
(...)

Plou... agafa la càmera

2008-11-02T16:07:00.001+01:00

Me desperté soñando que estaba a tu lado

2008-10-26T00:43:00.003+02:00

(...)
Ver la vida sin reloj
Y contarte mis secretos
No saber ya si besarte
O esperar que salga solo
(...)

Els espanyols s'enamoren de mi

2008-10-23T00:24:00.004+02:00

Ja us he comentat l'efecte hipnòtic que em provocava el finestral i si a això li afegim que aquell dia ens llevàvem mooooolt d'hora per a anar-nos-en d'excursió, què tenim? Correcte, una foto de les vistes!!! xDDD

Quan vam baixar a recepció el noi que ens venia a buscar ja ens estava esperant amb la seva furgoneta. És curiós com les guarneixen per dins: flors de plàstic, gots amb aigua i una tapa de paper d'al·lumini, i coses vàries penjades del retrovisor. A més, les matrícules també estaven decorades. Tot un festival del complement a El Corte Inglés!!! xDD

Després de passejar-nos per mig barri motxillero recollint als que serien els nostres companys d'excursió, vam sortir de Bangkok amb destí al mercat flotant Damnoen Saduak. Com que estava bastant lluny de la capital, vam trigar moltíssim i vam arribar quan ja hi era tothom.

Ens van pujar a una barca amb motor i, no sense abans pringar-nos amb repel·lent de mosquits, cap allà que falta gent. La veritat és que és bastant estressant i no em va agradar gaire. Em va recordar l'any que vam estar a Rússia i ens van portar a veure un espectacle folklòric a Moscou; tot està tan preparat que no mola. Després de portar-nos fins al 'centre' del poble, ens van fer pujar a una altra barca, aquest cop sense motor, i ens van passejar pels carrers-canals perquè poguéssim admirar les botigues i ens taladressin intentant vendre'ns l'invendible. En general, Tailàndia és un país on la gent és molt pesada; sembla ser que la seva concepció del servei és 'agobiar' al client i us asseguro que en això tenen un màster.

Així que després d'un parell de voltes i mil hores aturats al sol deixant passar a les altres barques, ens van tornar a portar al punt d'origen. L'únic avantatge que hi vaig trobar és que en seure davant de tot de la barca vaig poder fer alguna foto guapa (i no, jo no tinc àvia xD)

Després de la cutre-visita al mercat flotant vam anar a dinar. Com era d'esperar, gairebé no vaig mejar res. Tot picava moooooooolt i, a sobre, la beguda la vam haver de comprar en una botigueta fora del 'restaurant' perquè ells no servien begudes i no tenien coca-cola, només pepsi.

Després de dinar, de nou a la furgo i cap a Kanchanaburi que és on està el pont sobre el riu Kwai. El millor, un altre cop, les meves fotos xDDD

i poder travessar-lo tot xiulant la famosa tonada de la pel·lícula El pont sobre el riu Kwai. Famosa deu ser perquè ens vam creuar amb un noi que en sentir-nos es va animar i va acabar de fer el seu tram també xiulant.

Al costat del pont, hi havia el museu de la guerra que no vam visitar; tema bèl·lic com que passàvem bastant. Per fer temps mentre els altres el visitaven, vam aprofitar per a canviar moneda i donar una volta per les botigues. Remenant, vaig acabar trobant una peli pirata del Keanu que, òbviament, vaig comprar no sense abans muntar un espectacle dels meus que els de la botiga van flipar.

Un cop tots reunits al punt de trobada, la guia ens va acompanyar a la furgo per tal de tornar a Bangkok. En aquest moment, vam tornar a viure un moment 'Déu meu, quina vergonya' quan uns nois van anar a seure a on havíem anat la Cèlia i jo durant tot el dia i la guia els va dir que no hi podien seure perquè estaven reservats per a les 'girls', usigui nosaltres.

Després d'una bona estona de trajecte en que vaig aprofitar per veure una estona El velo pintado que tenia gravat a l'Ipod perquè sóc incapaç de dormir en qualsevol medi de transport, vam arribar a Bangkok.

Com cada nit, vam anar a buscar sopar i va ser llavors quan la Cèlia va pronunciar la següent sentència:

Els espanyols s'enamoren de mi.

Crec que encara estic rient ara xDD

2 minutes - 2 minutes - 2 minutes - 2 minutes o quan ens la foten

2008-08-24T20:31:00.024+02:00

Podríem dir que el dia pintava bé. Una mica plujós però ja se sap... si viatges a Tailàndia en època de pluges el mínim que et pots trobar és... pluja.

Vam llevar-nos en els espectaculars llits, i mentre esperava que la Cèlia es dutxés vaig fer alguna foto de les vistes de Bangkok amb la meva joguina sonant a tota hòstia (ECDL powah).

Després d'esmorzar i passar per l'habitació a recollir càmera, bossa i mapes ja estàvem llestes per al primer dia de vacances oficial. I com a tal, una lost in translation experience; sabíem que l'hotel posava a disposició dels clients un parell de barquetes que creuaven el riu. Nosaltres havíem d'agafar la que ens portés al Taskin Bridge; cap problema, ho preguntem i llestos.

- Morning, Taskin Bridge, please?
- Ne-wan.
- Ok, thanks.

Ne-wan, ne-wan, què voldrà dir amb ne-wan? Hòstia, NEXT ONE!!! Conclusió: les frases quant més curtes millor i molta imaginació!!!

Un cop al Taskin Bridge vam agafar una barcassa que recorre el riu i va fent parades; com un autobús però flotant (xD). Vam baixar a Tha Chang i vam creuar un mercat fins a arribar a les portes del Grand Palace. A partir d'aquí, no sé com, un que ens explica que fins les 2 no es podia visitar el Grand Palace perquè no sé qui celebrava no sé què. Que millor si tornàvem l'endemà. Total que vam acabar amb el mapa tot guixat i pim pam pum assegudes en un tuk-tuk travessant Bangkok a tota llet. Destí: Wat Inthara Wihan. Genial, ens l'acabaven de fotre.

Al Wat Inthara Wihan un buda d'or immens i poca cosa més. Sé que era el primer temple que anàvem a visitar però de seguida t'adones que vist un, vistos tots.

Després de les fotos de rigor, un altre cop a dalt del tuk-tuk a seguir experimentant la sensació de passar a mig centímetre dels cotxes, motos i demés vehicles motoritzats.

La següent parada, una oficina de turisme. Dos hores o tres ens vam tirar allà, i el tuk-tukero fora esperant. Vam estar mirant què podíem fer amb els dies que teníem lliures. Que eren tots ja que havíem anat a l'aventura, reservant només els tres primers dies d'hotel i un parell de vols d'avió. Allà vam poder contractar la resta del viatge: tres dies de trekking, excursions, hotels i trens. El senyor que ens va atendre és l'ídol de la Cèlia... com feia anar els fosforitos...

En sortir d'allà eren passades les 2 del migdia i ja teníem gana. Així doncs li vam intentar dir al tuk-tukero que ens portés de nou al Grand Palace; el mercat que havíem creuat en arribar tenia bona pinta per a fer un dinaret. I aquí és quan ens fot el rotllo que si anem a unes quantes botigues i donem un parell de voltes (2 minutes) a ell li regalen tiquets de benzina. Si, vam donar 4 voltes per botigues a quina més horrible abans d'anar a dinar, ho dubtàveu-ho?. Aquest cop, dobladita, dobladita... El millor, la tercera parada. Després de dos ja sabíem com anaven les coses, quan el tuk-tuk redueix i dones gràcies perquè aquest cop no et mataràs és que estem arribant. Doncs bé, el tuk-tukero redueix la marxa just quan arribem a una funerària. Però no, anàvem al local del costat: una sastreria. Però tio, ens has vist? Tenim pinta d'anar comprant esmòquings per la vida? Ens vam partir el cul. Entrem, el tailandès de torn enganxat, i al cap de pocs segons ens pregunta: volen alguna cosa? Resposta clara: no. Uns quants driblings i cap a fora. Ni 2 minutes vam aguantar allà dins xDDD.

Per fi, després dels 2 minutes, 2 minutes, 2 minutes, 2 minutes aconseguíem dinar; molt bé, per cert, i, com no, molt econòmic. Entre una cosa i una altra eren gairebé les 5. Mala hora per a visitar temples. Normalment tanquen a quarts de 5, les 5. Però ens la vam jugar i ens va sortir bé. Vam anar a visitar el Wat Pho, un conjunt de temples on en el principal d'ells podem trobar el buda ajagut (45m de llarg i 15 d'alçada). Vam entrar 5 minuts abans de que tanquessin (però un cop dins no et fan fora). Ideal, gairebé no hi havia gent; I don't like people in my photos.

I abans de tornar a l'hotel encara vam aprofitar el vespre per a anar a voltar amb el Skytrain (metro elevat) i arribar-nos fins a Siam Square on ens vam trobar un munt de centres comercials i locals molt occidentals (Starbucks, Hard Rock Cafe...)

Encara, en arribar a l'hotel, una altra foto de les vistes. El finestral de l'habitació era hipnòtic, no podia evitar fer fotos i més fotos:

I, com sempre, abans d'anar a dormir ració de tele sense criteri que per alguna cosa estàvem de vacances!!!

Que la he liao parda, sabes

2008-08-24T17:42:00.000+02:00

Ja ho diuen ja que costa trobar bons professionals xDDD

Ni que fos la Blair Waldorf

2008-08-20T07:37:00.004+02:00

Ho havíem deixat a l'aeroport d'Istambul, donant voltes amunt i avall amb l'objectiu de cobrir les 4 hores que teníem que invertir si o si allà. Si a algú li interessa li puc fer un plànol amb totes les botigues, bars i més que podeu trobar, banys inclosos, xD.

Quan van anunciar el vol amb destí Bangkok ens en vam anar cap el control de passaports, aquest cop les nenes Burberry no estaven (ohhh, quina pena) per la qual cosa sembla ser que ningú ens va acusar de col·lar-nos. I mentre ens esperàvem, el Frenadol de torn. Si ja ho sé que per al mareig hi ha la Biodramina però a mi no em fa res. El Frenadol com a mínim m'atordeix; d'acord, o això crec xD.

Després de dos-centes mil hores de vol, no sé, no pregunteu, moltes, vam arribar a Bangkok al migdia del dia 9. Vam anar a recollir les maletes i a buscar un taxi que ens portés fins l'hotel. Havíem llegit a la guia que estiguéssim alerta i que sobretot agaféssim un taxi amb taxímetre (taxi metter) Total que ja ens veieu com boges buscant algun cartell que tingués pinta d'"oficial". De veritat, al final et tornes mig paranoic pensant que tot el món t'està estafant; una pena, la veritat.

La parada de taxis em va semblar molt curiosa, la veritat. Un munt de tailandesos asseguts en una taula plegable de pícnic repartint paperets. Tu els dius on vas en anglès i ells ho apunten en thai. Aquest paper li l'entregues al taxista i llestos. Quan arribes estàs tan cansat que t'és igual tot. És per això que ja et sembla bé que t'ho donin tot fet. Encara que aquest va ser el principi d'una altra situació que també m'ha sorprès: la facilitat amb la que m'he pujat a taxis, furgonetes i demés vehicles sense saber si realment m'anaven a portar on els deia o a casa de la seva cosina que ven plata chunga a bon preu.

Després d'uns 45 minuts vam arribar a l'hotel, al Hilton, nois. Una habitació de 67m², amb unes vistes al·lucinants del riu, dos estances, l'habitació i la sala d'estar, sofà, dos teles planes, dos banys, vestidor, un autèntic luxe. La família Hilton si que saben xD.

Per fora aquesta pinta:

I per dins aquesta:

Ara, senyors les fotos de traca i mocador...

Sala d'estar / oficina:

Dormitori:

Ja us he comentat abans que estàvem rebentades i, per això, vam seure una bona estona al sofà i quan va ser més o menys tardet vam anar a donar una volta pel barri xinès. Va ser el que es diu un primer contacte amb una ciutat que per una cosa o una altra no et deixa indiferent encara que segur que tots coincidim en qualificar-la de bastant lletja.

Primer vam tenir que agafar una barqueta que posava l'hotel per a creuar el riu. La intenció era agafar un taxi a l'altra banda que ens portés fins al barri xinès però al final ens vam posar a caminar i ja vam començar a sorprendre'ns. Com podia ser que just al costat d'hotels de luxe com el Hilton o el Sheraton ens trobéssim amb un barri ple de deixalleries? Ja us dic que Tailàndia en general està plena de contrastos.

Del barri xinès poc a destacar, la veritat. Llums de neó, paradetes per totes bandes i molt de tràfic.

Cansades de donar voltes, vam decidir agafar alguna cosa per a sopar i anar a l'habitació de l'hotel a seure de nou al sofà i consumir tele a sac. Una altra sorpresa va ser com ens van vendre el sopar. En bosses de plàstic! Eren bastant petites i per això per a l'arròs te'n posaven una, per al pollastre amb salsa de ves a saber què una altra i per a una mena de tortita-truita una altra. I la senyora més llesta que la fam per tal de fer-nos entendre quant li devíem ens va ensenyar els bitllets. Això és una altra cosa que entens de seguida, és un país en el que tot t'ho posen fàcil.

Després d'intentar menjar-me el que acabàvem de comprar; hòstia com picava; i empassar-nos dos telenovelas que donaven a TVE Internacional ens en vam anar a dormir. Al dia següent ens tocava voltar per la ciutat.

No et conformis només amb les crispetes

2008-08-19T16:52:00.011+02:00

Si demà agafessis un micròfon, sortissis al carrer i preguntessis a la gent què és el "cine palomitas" estic convençuda que paraules com "acció", "efectes especials", "trets" o "explosions" apareixerien en totes les respostes. Per definició, això és el que és el "cine palomitas". Un parell d'hores d'acció a dojo en les que el guió o les interpretacions dels actors importen poc; si et deixen clar qui són els dolents i qui els bons ja et pots donar per satisfet.

El divendres vaig anar a veure una pel·lícula que a priori podria qualificar-se de “cine palomitas”; dir-li a algú que vas a veure Batman és el mateix que dir-li que vas a veure La Jungla de Cristal o Arma Letal. Acció, efectes especials, trets i explosions. I, és clar, El Caballero Oscuro d'això també en té; llàstima (notis la ironia) que al director, Christopher Nolan, li donés per no quedar-se amb això només i decidís fer d'una pel·lícula "palomitera" una gran història.

És, segons molts, la millor pel·lícula del 2008 però crec que algun tipus d'efecte "borreguil" hi ha al darrera de tot aquest enrenou. Una puntació de 9.1 a la imdb que ha fet que es col·loqui en el lloc número 3 del seu rànking, al costat de pel·lícules com El Padrino o Cadena Perpetua, em sembla una mica exagerat.

La pel·lícula és bona, si però tampoc cal exagerar. M'ho vaig passar genial encara que la veritat és que feia tant de temps que no anava al cinema que no sé jo si hauré perdut la pràctica. El muntatge és genial i el ritme de la història és l'adequat; encara que més de dos hores poden fer-se pesades prometo que no vaig mirar en cap moment el rellotge (que no porto, xD). Ja us he dit que m'ho vaig passar genial. La música, de Hans Zimmer, no requereix comentari, què no fa bé en Zimmer? Com a pega diré que pot ser en algun diàleg sobrés, més que res per no distreure's amb ella.

Els actors ho fan molt bé. A en Bale el paper de Bruce Wayne li va com anell al dit, la cara seriosa que posa; Gary Oldman ho fa fins i tot millor que a Batman Begins, i el fiscal Eckhart té més d'un moment brillant. Encara que, és clar, vaig trobar a faltar a la Katie en el paper de Rachel. Menció a part es mereix l'actuació del malaguanyat Heath Ledger. El seu Joker quina por fa. En realitat, no estic segura que sigui por. Te'l creus i punt. Acollona la hòstia el cabró. El que ara em plantejo és si ha de guanyar l'Oscar. S'ho mereix moltíssim. Està espectacular. Ara bé, temo que no surti algun cafre i digui que li l'han donat perquè està mort. Que ja sabem que de cafres n'hi ha a carretades. El que tampoc seria just és que no li'l donessin per la mateixa raó. Ja veurem al març com acaba el tema encara que apunta a premi.

Per últim, us deixo el tràiler por si hi ha algú que encara no l'ha vist:

i unes recomanacions: si penseu anar a a veure-la no us conformeu amb un cinema multisales d'aquells que han aprofitat tant l'espai que la tele de casa meva és més gran que qualsevol de les seves pantalles. O que han ajustat tant el pressupost que en lloc de paret han posat pladur i no saps si l'Indiana Jones va una mica despistat i està buscant l'arca perduda a Gotham City. I si ja posats teniu la intenció de "aconseguir-la amb fins educatius", espereu-vos a que a finals d'any aparegui en algun país el DVD que el que circula ara mateix no deu ser molt espectacular.

But he wants it

2008-08-07T17:21:00.009+02:00

Aquí i ara comença el relat de les meves vacances: tres setmanes per Thailàndia. Intentaré ser més constant que l'any passat i no deixar-vos a mitges.

Vam sortir de Barcelona el dia 8 de juliol i vam arribar a Bangkok el 9. Però anem per parts, com diria el Dr. Robbins (forense del CSI).

Teniem el vol a les 2 del migdia però vaig sortir de casa a quarts de 10 no fos cas que em passés com el dia que anava a Màlaga que una mica més i perdo el vol per culpa d'unes obres a l'alçada de l'IKEA.

Com sempre vam plastificar la maleta i ens vam posar a la cua per a facturar. Un cop a dalt, poca cosa, la compra d'una aigüeta per al Frenadol pertinent i una visita al Sr. Roca abans de pujar a l'avió. Ah, si, també vam haver de suportar a dos nenes burberry dient que ens estàvem colant a la cua dels passaports...

Com que vam fer la reserva a l'abril teníem el que es pot considerar un dels millors, sinó el millor, lloc de l'avió: la sortida d'emergència. El seient de davant a la hòstia de distància i, a sobre, només dos seients a la filera (si, segueixo fent punts per a treure'm un màster en anti-socialitat xD)

Però, oh, sorpresa, als 10 minuts apareix un tio (que aprofito per dir que no valia res, no sé perquè tants fums) i li diu a la Cèlia: "Aquest seient és el meu". Uiiiii, malament comencem; què tal si proves a dir: hola, bon dia, crec que a mi també m'han assignat aquest seient. Total que crida a l'hostessa i li diu que el seient 9A és el seu. I ella, ni corta ni perezosa agafa la targeta d'embarcament de la Cèlia, desapareix uns minuts i en tornar li diu a la Cèlia: "You there" i al noi: "You here" i li entrega la targeta amb el número ratllat i canviat pel 28A. Resposta de la Cèlia: "No". I ella: "You there". I la Cèlia: "No". I ella: "But he wants it". Ahhhh, vale, si és així...

Flipant ens volien separar només perquè ell volia aquell seient. Què passa que nosaltres no? Vam estar una bona estona que si patatín que si patatán. Va venir una altra persona, suposo que la supervisora, i insistien en que es canviés la Cèlia. Imagino que perquè era tio i perquè havia muntat un pollo. Clar, que no us ho he dit, volàvem amb la Turkish (si, té pinta que per allà n'entenen una mica de masclisme). I com érem pocs va parir la burra; vam haver de sentir del tio entre altres perles: "Clar, vosaltres aneu de vacances però jo vaig a treballar i un seient normal és molt incòmode." Pobret, calla que em poso a plorar, ai, no, ho sento, ara mateix no em va bé posar-me a plorar que me'n vaig de vacances xD

Al final no sé com (però suposo que van putejar algú altre) li van aconseguir un lloc
a la sortida d'emergència del final de l'avió i s'acaba la pataleta de l'aprenent a periodista (que és el que vam pensar que era).

Unes quatre horetes de vol amb destí a Istambul. Res destacable perquè que vomités en ple vol i que passessin de mi és del més normal. I, després, unes quantes hores més a l'aeroport esperant el vol de Bangkok. Passadís amunt, passadís avalls. Botigues a tort i a dret. Visites al Sr. Roca turc i un cartell curiós al bany: "Per a estalviar aigua, tirin dos cops de la cadena". Algú que m'ho expliqui.

I per avui... res més.

Sento que en aquesta entrada no hi hagi ni una foto... però prometo que en posaré unes quantes en els propers.

De concerts i adéus

2008-07-05T09:58:00.003+02:00

Hola i adéu. Aquesta entrada va d'això. Després de molt temps, hola. Com li vaig dir als que em coneixen, necessitava temps per a que la meva vida tornés a ser la de sempre. És el problema que se't presenta quan inclous en la teva rutina alguna cosa que després ja no pot formar part d'ella.

Ahir vaig començar les vacances. Tres setmanes. Mola. I quina manera millor de començar-les que anar de concert a fotre tres crits. I si, ho confesso, vaig fotre més de tres crits. Així estic avui que ni per a dir 'bon dia' tinc veu.

Començaré a treure el pitet...

I aquí la part de l'adéu. Doncs el que ja he dit, que me'n vaig de vacances. Lluny, molt lluny. Així que passeu-vos-ho molt bé i sigueu molt dolents. Ens veiem quan torni.

Avui ja en fa dos

2008-05-22T09:08:00.004+02:00

Avui la Blanca fa 2 anys. Moltes felicitats, princesa

Ken Lee tulibu dibu douchoo

2008-03-31T15:34:00.004+02:00

No sé ni com definir aquests ¿minuts de glòria? de l'aspirant a concursant del Music Idol (o el que és el mateix, el que seria l'OT búlgar)

Reflexió: segur que és millor que parlin de tu encara que sigui malament? No sé jo.

And the Oscar goes to...

2008-02-25T05:54:00.002+01:00

Performance by an actor in a leading role
Daniel Day-Lewis in “There Will Be Blood” (Paramount Vantage and Miramax)

Performance by an actor in a supporting role
Javier Bardem in “No Country for Old Men” (Miramax and Paramount Vantage)

Performance by an actress in a leading role
Marion Cotillard in “La Vie en Rose” (Picturehouse)

Performance by an actress in a supporting role
Tilda Swinton in “Michael Clayton” (Warner Bros.)

Best animated feature film of the year
“Ratatouille” (Walt Disney) Brad Bird

Achievement in art direction
“Sweeney Todd The Demon Barber of Fleet Street” (DreamWorks and Warner Bros., Distributed by DreamWorks/Paramount)
Art Direction: Dante Ferretti, Set Decoration: Francesca Lo Schiavo

Achievement in cinematography
“There Will Be Blood” (Paramount Vantage and Miramax) Robert Elswit

Achievement in costume design
“Elizabeth: The Golden Age” (Universal) Alexandra Byrne

Achievement in directing
“No Country for Old Men” (Miramax and Paramount Vantage) Joel Coen and Ethan Coen

Best documentary feature
“Taxi to the Dark Side” (THINKFilm) An X-Ray Production
Alex Gibney and Eva Orner

Best documentary short subject
“Freeheld” A Lieutenant Films Production
Cynthia Wade and Vanessa Roth

Achievement in film editing
“The Bourne Ultimatum” (Universal) Christopher Rouse

Best foreign language film of the year
“The Counterfeiters” An Aichholzer Filmproduktion, Magnolia Filmproduktion Production
Austria

Achievement in makeup
“La Vie en Rose” (Picturehouse) Didier Lavergne and Jan Archibald

Achievement in music written for motion pictures (Original score)
“Atonement” (Focus Features) Dario Marianelli

Achievement in music written for motion pictures (Original song)
“Falling Slowly” from “Once” (Fox Searchlight)
Music and Lyric by Glen Hansard and Marketa Irglova

Best motion picture of the year
“No Country for Old Men” (Miramax and Paramount Vantage) A Scott Rudin/Mike Zoss Production
Scott Rudin, Ethan Coen and Joel Coen, Producers

Best animated short film
“Peter & the Wolf” (BreakThru Films) A BreakThru Films/Se-ma-for Studios Production
Suzie Templeton and Hugh Welchman

Best live action short film
“Le Mozart des Pickpockets (The Mozart of Pickpockets)” (Premium Films) A Karé Production
Philippe Pollet-Villard

Achievement in sound editing
“The Bourne Ultimatum” (Universal)
Karen Baker Landers and Per Hallberg

Achievement in sound mixing
“The Bourne Ultimatum” (Universal)
Scott Millan, David Parker and Kirk Francis

Achievement in visual effects
“The Golden Compass” (New Line in association with Ingenious Film Partners)
Michael Fink, Bill Westenhofer, Ben Morris and Trevor Wood

Adapted screenplay
“No Country for Old Men” (Miramax and Paramount Vantage)
Written for the screen by Joel Coen & Ethan Coen

Original screenplay
“Juno” (Fox Searchlight)
Written by Diablo Cody

That's all folks, per no parlar de lo justeta que ha sigut la gala, que més que els Oscars semblava que entreguessin els premis del meu barri; del més que dubtós gust d'alguns per vestir-se, si ja ho dic jo que hi ha qui no es mira al mirall abans de sortir de casa; de lo nyonyes que han sigut les cançons nominades, crec que se m'ha disparat el sucre; o de les visites al doctor Troy a pel 3x2 en botox de més d'un.

Una si, l'altra no

2008-02-19T18:20:00.004+01:00

Aquest cap de setmana he vist dos pelis. Una, Los crímenes de Oxford, l’altra, Sweeney Todd: The Demon Barber of Fleet Street. Una m’ha agradat, l’altra no. Una em va costar 7,20 Euros, l’altra no. Una comença quan descobreixen a una anciana assassinada al menjador de casa seva als afores d’Oxford. El seu cos és descobert per dos homes que es troben per primera vegada: l’Arthur Seldom, prestigiós professor de lògica i en Martin, un estudiant americà que acaba d’arribar a la universitat amb la intenció que el famós professor dirigeixi la seva tesi doctoral; l’altra quan Benjamin Barker, en Sweeney Todd, aconsegueix tornar a Londres després d’haver estat encarcerat injustament durant 15 anys amb l’objectiu de venjar-se del que li han fet, centrant la seva ira en el jutge Turpin.

Los Crímenes de Oxford és la que m’ha agradat. La història està bé i el ritme en que s’explica també. El final és possiblement massa previsible però tampoc importa. No crec que la intenció del de la Iglesia fos sorprendre amb el final. D'acord, no sorprèn però l’explicació que l'acompanya potser si. El problema que li veig és que els personatges són creïbles però no els actors que els interpreten. Al professor li falta contundència. A la Leonor li sobra contradicció. Però sobretot el que no m’encaixa en el paper és l’Elijah Wood. No aconsegueix que me’l cregui en cap escena. Que algú m’expliqui el ‘moment de passió espaguetil’ amb la Watling. Totalment prescindible. La millor, la filla de l'anciana.

Si els crímenes és la que m’ha agradat, Sweeney Todd és la que no. Avorridississíssima. L’únic destacable, la seva estètica. Però a això ja ens té acostumats en Burton. La il·luminació. El vestuari. L’ambientació. Els decorats. Excel·lents. La resta, res. En Depp i la Bonham-Carter canten bé però això no té cap mèrit en un musical. Al final ni la història que és interessant brilla. Encara que estic segura que la taquilla dirà el contrari. I molts ompliran blocs amb l’espectacular que els ha semblat. Només els recordo que fa uns quants anys, més dels que sóc conscient segur, es va poder veure un muntatge que van fer de Sweeney Todd al Teatre Poliorama de Barcelona. Protagonistes: Constantino Romero i Vicky Peña. Allò si va ser superb. Espectacle pur.

El que en Grissom em va ensenyar ahir

2008-02-11T22:39:00.001+01:00

(...) Thy self away, art present still with me;
For thou not farther than my thoughts canst move,
And I am still with them, and they with thee;
Or, if they sleep, thy picture in my sight
Awakes my heart, to heart's and eyes' delight.

Sonnet XLVII, W. Shakespeare

Verde que te quiero verde

2008-02-10T19:40:00.000+01:00

Dissabte passat vaig anar a veure Expiación. Però no us parlaré de la pel·lícula. No perquè no m’agradés, o perquè la trobés lenta o avorrida ni per què la seva protagonista, la Keira Knightley, no m’acabi de fer el pes. No us en parlaré més que res perquè no seria capaç de fer-ho bé. No vaig encertar el dia en que vaig anar a veure-la, masses coses em rondaven pel cap, i vaig acabar desconnectant vint minuts després que comencés. Amb això no vull dir que un altre dia m’hagués agradat, el que vull dir és que ara ni m’ha agradat ni m’ha desagradat.

Del que vull parlar-vos és del famós vestit verd. Famós per dir-ho d’alguna manera. Per qui no l’hagi vist, cosa estranya perquè se n’ha parlat més que de quan van detenir a la Panto o al Cachuli, us en poso una foto.

Pràctic no ho negaré; si heu vist la pel·lícula entendreu perquè. Encertat quant a color, verd simbolitzant la temptació, i a teixit, seda, també. Però la meva pregunta és, no podien haver triat algú a qui li quedés pitjor per lluir-lo, no? Sí, ja ho sé, no sóc una gran fan de la noia però és que li queda de pena.

I per si això no fos poc va i els de InStyle juntament amb els de SkyMovies l’escullen com el millor vestit de la història del cinema. Va, home. I ara expliqueu-me’n una d’indis. A part de que considerar-lo com el millor em resulta exagerat, no em puc creure que superi al de la Audrey Hepburn a Desayuno con diamantes o al de la Marilyn Monroe a La tentación vive arriba. Això no s’ho creuen ni ells i sinó para muestra un botón.

Tonight LOST IS BACK

2008-01-31T20:23:00.001+01:00

Com, que no has vist mai Lost?

Per tant, et quedes igual si et dic Oceanic Airlines, 4-8-15-16-23-42, Sawyer, peu gegant, escotilla, Dharma, ós polar, Kate, 108 minuts, La Perla, Los Otros, Ben, búnquer, Rousseau.

Doncs que sàpigues que no seré jo qui et digui que no tens ni idea el que t'estàs perdent però no et preocupis perquè encara estàs a temps de posar-te al dia abans de que aquesta nit s'estreni la quarta temporada als Estats Units.

Els nois de la ABC, maquíssims ells, han preparat un vídeo resum de les tres temporades emeses fins ara. T'ho expliquen tot, tot i tot en 8 minuts i 15 segons.

No cal dir que si penses veure els capítols com Déu mana, un darrera l'altre, temporada rere temporada, ni se t'acudeixi veure el vídeo o t'enrecordaràs de més d'un dels meus familiars.

Bon Nadal

2007-12-22T22:20:00.000+01:00

Bon Curt

2007-12-12T12:31:00.000+01:00

Diuen que el Nadal, com l'estiu o l'hivern, arriba quan ens ho diu El Corte Ingles. Aquí però, on visc jo, diria que en comencem a ser conscients quan Freixenet estrena el seu spot. I el d'aquest any és realment bo.

35 anys recordant...

2007-12-10T20:41:00.001+01:00

Diuen que recordar és fer venir a la memòria alguna cosa. Una cançó, una paraula, una olor, una ciutat... tantes coses et porten records que és impossible aïllar-los o ignorar-los. Però, per què amb el pas del temps tendim a convertir-ho en un costum?

Imagino que a partir del passat justifiquem un present i, fins i tot, de vegades, ens la juguem en un futur. Amb ells li expliquem al món perquè som així. I aprenem d’ells. Dels bons però també dels dolents. Per ells ens arrisquem. Encara que per ells també ens entra la por.

N’hi ha d’especials. Possiblement, no són els millors. Ni tampoc els que haurien de ser els més importants però no s’escull el que es recorda. Es fa i ja està. També fan mal però poquet. Trobem a faltar la felicitat que vam tenir. Ens penedim del que no vam dir. Encara que també ens alegrem del que vam fer. Riem amb ells. Però també plorem.

Els records són tot això i el que, segurament, no recordo.

Quan algú que no esperes s’alegra per tu

2007-11-26T10:15:00.000+01:00

Porto quasi dos mesos sense actualitzar, ho sé, però és que la meva vida porta més d’un mes actualitzant-se a un ritme trepidant. Els dilluns venen i se’n van tan ràpid que quan te n’adones ja ha passat una setmana. I així una i una altra. I quan en sumes quatre o cinc ja tens un mes que no tornarà. I se t’han quedat un munt de coses per fer. Aquelles que et proposes fer al mes següent però que també se t’escapa i estàs igual que 30 dies abans.

Però ahir va haver un instant en que tot va semblar que s’alentís. Va ser un moment en el que estàs parlant d’això i d’allò. I et rius, perquè això és una cosa que solc fer sovint. I rajas, perquè relaja. I et sinceres, perquè et ve de gust. I, de sobte, no saps com, algú que no t’esperes s’alegra per tu.

Gràcies.

M'encanta la vida

2007-10-01T00:38:00.001+02:00

Ahir algú em va sorprendre i em va fer feliç. Això ja ho té la vida, en un moment canvia tot. Gràcies a qui va tornar a aparèixer a la meva vida per haver-ho fet. Ja torno a somriure per no res i, això, em segueix fent millor persona.

loviu, you know that.

Primera etapa: per terres del Nord II

2007-09-21T13:53:00.001+02:00

És diumenge i no serveixen l’esmorzar fins a les 8:30. Fantàstic, dormirem més! Ja, ja, som cinc a l’habitació i ens hem de dutxar 3. D’acord, ens llevem a les 6:30? Què bonic és matinar en un país on quasi bé no surt el sol. Encara que a aquesta hora, en quin país ha sortit ja el sol?

Esmorzem, aquest cop, després de l’experiència Heinz, em vaig demanar un continental que incloïa suc, torrades, melmelada, formatge, cereals, iogurt i alguna cosa rara que no vaig arribar a desxifrar què era. Poc agarrá que és una vaig acabar deixant la cosa rara per als altres, no fos cas que m'agradés i no en poguessin gaudir.

Un altre cop en marxa. Aquest cop amb destí a York. El dia pintava plujós però de moment semblava que aguantava. Vam agafar un autobús d’aquests de dos pisos i ens en vam anar cap allà. Una mitja hora després va començar a diluviar. Quan vam baixar a York queia una bona així que vam decidir agafar un CitySightseeing Bus que et porta pel més destacable de la ciutat i així fer-nos una idea sobre el que teníem que veure imprescindiblement.

Després del tour, vam decidir buscar un lloc on menjar i deixar la visita de la ciutat per a després a veure si teníem més sort i no ens plovia (tant). Però, sort la justa. Vam estar visitant la catedral, els carrers del voltant, alguns pubs d’aquests centenaris i les muralles (murallas, murallas de Tarragona...) Aquest dia vam fer musculitos de tant obrir i tancar el paraigües o de posar-nos i treure’ns l’impermeable. Ah, és clar, que no us ho he dit, jo aquell dia anava monisisisisima vestida i portava unes manoletines estupendes. Ideal per a un singing in the rain.

I com cada tarda, vam agafar l’autobús de tornada a casa, vam sopar alguna cosa rapideta i a l’hotel a descansar que el dia següent seria intens.

El tren de los momentos

2007-09-05T18:01:00.001+02:00

Faig una parada obligada per a explicar-vos com ens va anar ahir en el concert de l’Alejandro Sanz. Si, ja sé, una té una edat i uns gustos peculiars però així sóc jo.

Quan vam comprar les entrades, al març o abril, vaig buscar en un calendari el dia en que queia el 4 de setembre, més que res per saber si tindria que sortir corrent de la feina i travessar mitja Barcelona per a arribar al Palau Sant Jordi a temps o tindria una tarda per fer el mandra abans d’anar al concert. Bé, cau en dimarts!, vaig pensar. Podré estirar-me al sofà unes tres horetes, veure alguna sèrie que tingui, preparar-me un entrepà per a sopar que sinó allà et claven mínim 4 euros, agafar la càmera de fotos i les entrades i pensar en si em deixo alguna cosa. Però, és clar, el món és com és, gira il mondo gira, i al final vaig arribar a casa al voltant de les 15:45 i a les 17:00 sortia cap al Fnac perquè un amic m’havia demanat que l’acompanyés a comprar un portàtil que havia vist. Vam arribar i, com si al Caprabo a per tomàquets haguéssim anat, vam agafar d’un prestatge la caixa de cartró que el contenia. Què poc romàntic! Això si, en sortir vam a anar a un Starbucks a seure en un de les seves còmodes butaques, fer el xafarder i toquejar el portàtil una estona.

[mòbil sonant]
- Ui, me’n vaig que la Paqui ja ha agafat el bus i en molt poquet passarà per aquí.
- D’acord, que vagi bé el concert. Fins demà.

Vam arribar al Palau Sant Jordi al voltant de les 20:30. Una mica just, ho sé, ho reconec. I la sorpresa va ser que havíem de fer una cua de més de mitja hora. No m’havia passat mai. Havia molts pocs accessos oberts i s’havia muntat un pitote impressionant. Quins nervis! Falta mitja hora i tenim que passar seguretat, entrar, comprar beure, anar al lavabo i localitzar els seients. Crec que no arribem. Menys mal que ens van donar un exemplar d’una revista, InTouch, plena de cotis i vam estar entretingudes una estona.

Després d’una estona, ve un de l’organització i ens diu que res de dues cues, que hi ha cinc accessos i que ens distribuïm i que portem les bosses obertes i les entrades a la mà. Perdona, guapo, no podies haver-ho dit abans i no quan portem 20 minuts de cua? Quanta raó tenen els que diuen que "els últims seran els primers". I dic jo, les bosses obertes? El de seguretat ni ens va mirar. Un típic "pasad, pasad" i apa, cap a dins.

Bloc 122 el nostre objectiu. Cooooorre, passadís, passadís, escales, tres pisos avall. Ja, aquell és el bloc. 21:15 encara hi ha els llums encesos. Anem a per aigua, cooooooooorre. Buffff, quina cua! D’acord, posa’t-hi i jo mentrestant vaig al lavabo. Aigua, si. Bufff, pupa, nena té molt mal de cap. Surto del lavabo, encara hi ha cua. La gent podria venir mejada i beguda de casa, no? Ja tenim aigua. Coooooooooorre, anem a seure. Ja, 21:25. Obrim l’entrepà, primera mosegada i llums fora. Comença el concert.

¡Ahhhhhhhhhhhhh! ¡Guapo! ¡Ahhhhhhhhhhhhhhhhh!

La primera cançó va ser una del darrer disc que no m’agrada gens i que ni recordo, així que, per distreure’m una mica, em vaig dedicar a fer fotos i més fotos. En total n’he fet unes 90. Càmera nova i Alejandro Sanz, ja se sap.

Cançons i més cançons durant més de dues hores en les que ens ho vam passar molt bé i, fins i tot, vam aprofitar per a trucar a una amiga mentre sonava Corazón partío. El concert va ser molt semblant als que normalment ens té acostumats. Musicalment parlant, independentment de si t’agrada o no el seu estil, el concert té molta qualitat ja que es fa acompanyar per una banda amb sis o set músics, que toquen diversos instruments i dues noies als cors. Visualment també és un gran espectacle ja que compta amb escenari amb una gran pantalla central i un parell de passarel·les laterals i un impressionant joc de llums que van canviant al llarg de tot el concert. I tècnicament res destacable, per tant, perfecte. Ninguna errada amb el so, ni acoblament ni res semblant.

Destacar també que vam tenir molta sort perquè al voltant nostra no hi havia cap nena-histèrica-quiero-un-hijo-tuyo però el que no vam poder evitar va ser acabar mig sordes gràcies a una veu-de-pito-amb-potes que s’asseia a la fila del darrera. Ja se sap, danys col·laterals dels concerts.

En acabar el concert, començà per a nosaltres l'odisea de tornar a casa. Qui no és de Barcelona no ho sabrá però és bastant difícil tornar d'un concert a Montjuïc. Primer has de caminar o agafar un bus especial que et porti a Plaça Espanya i, després, buscar-te la vida per aconseguir un taxi. Més d'una vegada acabes patejant una hora o més. Ahir vam agafar tres autobusos però a quarts d'una ja erem a casa. Sort, en podem dir.

Primera etapa: per terres del Nord I

2007-09-03T16:07:00.001+02:00

7:00 am
Toc, toc, toc...
- Puc? vinc a dutxar-me.
Patapum, ai, merd* quin mal!
- Ara t'obro.
No és massa d’hora? Bufff, i a sobre plou.

Em dutxo i en sortir del lavabo descobreixo que, sense saber-ho, hi ha algú més a l’habitació. Un escarabat es passeja amunt i avall amb tot el morro. Genial, amb el que m’agraden a mi els bitxos. Superat el trauma d’adonar-me que per un cop que em llevo amb un estrany a l’habitació resulta ser un bitxo, em vesteixo i baixo al menjador. Un Good morning per al senyor de la casa i un esmorzar guarrillo per a nosaltres: bacon, ous, mongetes, tomàquet, torrades. Com haureu deduït, ens vam demanar el típic Full English breakfast i ens va tocar el no menys típic assortiment de llaunes de les dels senyors Heinz.

Després d’agafar forces amb l’esplèndid esmorzar llauner, vam haver de baixar-nos les maletes per aquelles escales a les que, en el post anterior, havia declarat el meu amor incondicional. Tres pisos de fregaments i mostres d’estimació mai vistos. Ens tocava trasllat d’habitació després de que acabessin les reformes. Aquella nit començava per a nosaltres una experiència estil Gran Hermano. Cinc a la mateixa habitació i amb un sol lavabo. Vam repartir els llits i ho vam deixar tot col·locat al seu lloc. Era quasi migdia i, per tant, vam agafar l’autobús i ens en vam anar a visitar Leeds. Poques coses destacables.

Per la tarda, excursió a Harewood. Una casa anglesa que es veu que és la residència de la cosina de la reina. O això diu la web. Molt de l’estil Pride and Prejudice: casa gran amb un munt d’habitacions, porcellanes, quadres, taules i cadires per a mitja Anglaterra, jardins, flors, ànecs, camps, boscos. Total, un piset semblant al que proposava la ex-ministra Trujillo fa algun temps.

Després de la visita de la casa, el jardí i els voltants, vam agafar l’autobús de tornada, vam sopar i, tal i com havíem fet la nit anterior, van anar a dormir d’horeta per que l’endemà anàvem de visita a York.

Quan tornar és pitjor de l'esperat

2007-08-28T12:05:00.001+02:00

Sabeu què és el dolent de tornar de vacances i posar-se a treballar? Alguns direu que la reentrée, altres que matinar, fins i tot, alguns direu que soportar al pesat del teu company. Però, no. Esteu tots equivocats. El pitjor de tornar de vacances és fer-ho malalt. Anar tirant fins que al final no et queda més remei que fer llit 10 dies afartant-te d'antibiòtics. Aquesta si que és una forma d'oblidar-te ràpid de lo bé que t'ho vas passar o les coses que vas veure.

Malgrat això, alguna cosa recordo de les tan llunyanes vacances. Comencem amb el relat.

Vam arribar a Liverpool sobre el migdia i poc vam trigar en adonar-nos de quin era el país que havíem triat per a les nostres vacances: el paradís de la pluja.

Ens vam haver de recórrer la pista a peu, tots en fila índia, i enganxadets a la barana amb la intenció de mullar-nos poc, ànima de càntir!, si no hi ha sostre no hi ha amb que aixoplugar-se. Però, sobretot, per no acabar atropellats per algun avió despistat. Sóc conscient que anàvem amb una companyia de baix cost però, nois, un bus fins a l'entrada de la terminal és d'agrair. Això d'anar campant per les pistes com que no emociona gaire.

Després de recollir les maletes, ens vam passejar per la terminal buscant un bus que ens portés a Manchester. Ens vam endinsar en el meravellós món de la pràctica d'idiomes i ens en vam anar cap a on ens havien indicat. "Allà, on el noi amb el paraigües". Amb el que plovia ni la parada es veia. Un cop a Manchester, nova dosi d'immersió lingüística per a aconseguir uns bitllets d'autocar per a Leeds. I jo em pregunto, per què a les taquilles posen un vidre a prova de bombes nuclears que ni en Jack Bauer seria capaç de fer-lo saltar si la intenció és mantenir una conversa amb la persona que hi ha a l'altre banda? i, a més, per què un bonic altaveu a l'alçada de la teva oïda et va cantant al més pur estil Massiel a Eurovisión les sortides i no el que la persona de l'altra banda et diu? Algun dia hauré de fer una entrada amb alguns perquès que em sobresalten cada dia.

Al voltant de les 19hrs vam arribar a Leeds, vam agafar un taxi i cap al B&B falta gent. Quan vam arribar tornava a ploure molt i, again and again ens vam quedar calades. Encara que donava igual, per fi podíem dir allò de Home, sweet home.

Doncs no. El sr. de la casa ens va rebre molt english style però amb un but. L'habitació que ens havia preparat no estava llesta per uns problemes amb els mobles i la pintura. Ens va dir que aquella nit ens repartiria per altres habitacions. Per cert, no us he dit que erem 5. Total que ens va tocar pujar les maletes tres pisos. I direu, no n'hi ha per tant! Doncs si que n'hi ha, si. Heu estat algun cop en una casa anglesa de les que tenen unes escales no aptes per a pujar amb maletes? Si, si, aquelles escales en les que acabes agafant confiança amb les parets per que el roce hace el cariño.

Un cop instal·lades vam anar a buscar un lloc per a sopar. Vam acabar en una convenience store que estan obertes 24 hores, més que res per que no ho poden fer 25, comprant una mica de pa, formatge i fruita. Vam sopar i ens vam posar a dormir per que ens esperaven 15 dies molt intensos.

Torno aviat

2007-07-10T15:01:00.001+02:00

Què ha passat en aquest mes? Exàmens i feina. I quan acabava encara tenia per fer més exàmens i més feina. I com que en tres dies me'n vaig de vacances a Anglaterra estic pensant que millor penjo ja el cartell de 'tancat per vacances'

En un mes torno.

Em sones d'alguna cosa II

2007-06-12T13:46:00.001+02:00

Diuen els números que GAP, l’empresa líder mundial de les cadenes de moda per vendes i el segon en número de botigues, està perdent pistonada. Sembla ser que els anys 80 i 90 els queden massa lluny. L'empresa, que es va fundar l'estiu del 69 a San Francisco com a resposta de la dificultat de trobar uns texans, s'ha caracteritzat en els darrers anys per utilitzar famosos en les seves campanyes publicitàries. Buscant i remenant m'he topat amb alguns exemples.

Si tenim en compte l'èxit de les sèries no resulta estrany trobar campanyes amb gent com Sarah Jessica Parker, protagonista de Sexo en Nueva York, Wentworth Miller, un dels germanets de Prison Break (encara que a aquest no entenc perquè li han posat tanta roba), o Daniel Dae Kim, el Jin de Lost.

Però també en podem trobar d'altres a la televisió.

Madonna & Missy Elliot

Orlando Bloom & Kate Beckinsale

Claire Danes & Patrick Wilson

Ashton Kutcher, Zooey Deschanel, Scarlett Johansson & Jay Hernandez

Per tant, contractar a un famós és suficient per a augmentar les vendes? Doncs la veritat no ho sé. Però com a mínim, depèn de qui, alegra la vista.

...i no hi eres

2007-06-10T19:28:00.001+02:00

Aquest matí m’he despertat i no hi eres. Era diumenge i no hi eres. Tot estava en silenci i no hi eres. M’he donat mitja volta i he seguit dormint. Una horeta després he tornat a despertar-me i no hi eres. Tot seguia en silenci i no hi eres. He anat a comprar el diari i quan he tornat tampoc hi eres. M’he fet l’esmorzar i seguies sense ser-hi. He fullejat el diari amb l’esperança que apareguessis tard o d’hora. Era migdia i encara no hi eres. M’he entretingut a comptar els iogurts de la nevera, el gots bruts de la pica i les barres de pa de la coixinera. Tot estava com la nit anterior. Només faltava el que havia pres jo. I, llavors, és quan m’he adonat que no has estat mai. No hi eres aquest matí però tampoc ahir, ni fa un mes, ni l’any anterior. No sé qui ets. Ni tan sols si ets. Però, llavors, per què aquest matí m’he llevat amb aquesta sensació de solitud? Si no havies de ser-hi per què em costa respirar en recordar que no hi ets?

La meva generació

2007-06-04T15:31:00.000+02:00

No sé qui va dir que quan recordes fets que han passat fa tant anys com la meitat dels que tens ara és que t'has fet gran.

Haver nascut al 72 em fa formar part de la generació que es descriu a l'anunci de la coca-cola. La millor generació? Doncs no ho sé. És simplement la meva.

Un adéu disfressat de fins després

2007-06-03T13:25:00.000+02:00

Dijous passat va ser un dels dies més tristos forísticament parlant. Els que em coneixeu sabeu que fa un temps que em dedico a fer subtítols al castellà per a una sèrie: Veronica Mars. Dijous va ser la darrera vegada que penjàvem uns subtítols per a aquesta sèrie. Els directius de la CW van decidit no renovar-la i l’any vinent no hi haurà més històries de la remenuda roseta i tota la seva troupe.

El com vaig arribar a dedicar-me a fer subtítols gairebé no ho recordo. Casualitat imagino i la necessitat de fer alguna cosa. Al final, per diferents circumstàncies, em vaig trobar ‘encarregant-me’ d’ells, era, com els agradava dir-me i jo odiava, "la jefa". Malgrat tot l’esforç que ha suposat treure endavant els subtítols setmana rere setmana, no em penedeixo d’haver-me ofert a ajudar. Arriscant-me a sonar cursi diré que ha estat l’oportunitat de conèixer a dos persones extraordinàries.

La vero és meravellosa. Sempre ha estat al peu del canó. No ha faltat ni un dia. És bona en el que fa encara que no s’ho vulgui creure quan li ho diem. Després d’hores compartides vam arribar a tenir una connexió en un high level. Sempre ens quedaran els moments ‘voy a por coca’, ‘no me seas madison’ o ‘mi chiquitina’. Recordo quan li vam prendre el pèl i s’ho va agafar súper bé. Admiro la gent que té aquesta capacitat. És encantadora.

I el jota. Ell si que és superdotat i no com d’altres. En sap molt i és molt bo fent-ho. N’he aprés molt al seu costat. I m’ha aportat molt a la meva ‘vida real’. Com li vaig dir un dia "em fas somriure i, per tant, has aconseguit fer-me millor persona". El detall de la nit dels Oscars no l’oblidaré mai. Encara que també era un expert en desquiciar-me. Però ell ho sabia i jugava a això.

Des de que vam saber que la sèrie no renovava sabíem que aquest dia havia d’arribar. Érem conscients que hi hauria un dia en que el posar l’últim accent o el darrer punt significaria el final. Era inevitable però això no treu que, en aquell moment, estigués down. Qui no ha anat de colònies i, passats els quinze dies, en el moment dels adéus, s’ha fet un fart de plorar? I amb els anys és pitjor. Aprens que tot allò que es diu en un comiat es queda allà, en el comiat. Que ens escriure’m, que ens seguirem veient, sigui el que sigui el que es prometi. Sempre és igual. I dijous a quarts d’onze va tornar a passar. Perquè malgrat el que ens vam dir sé que va ser un adéu. Reconec que tampoc faré res perquè això no sigui així. Sempre he pensat que el dia que repartien la raresa a mi me’n van donar el doble.

I jo estic depre. Sé que amb el temps es passarà. Aquest és el joc macabre de la vida: madures però a canvi t'hi deixes alguna llagrima pel camí.

El que ens ve

2007-06-02T11:53:00.000+02:00

Ahir estava fullejant el Fotogramas de juny i em vaig topar amb algunes de les estrenes d'aquest estiu.

Que cap d'elles guanyarà l'oscar al millor guió original? Això ja ho sabem però resulten ideals per a tardes d'estiu d'aquelles en que només es busca pur entreteniment.

Quines són les possibilitats d'un ajustament de comptes?

Willy Bank (Al Pacino) deixa a les portes de la mort a Reuben Tishkoff (Elliott Gould), membre de la penya d’en Danny Ocean (George Clooney) que juntament amb la resta de la banda acudeixen en la seva ajuda.

La venjança consistirà en un elaborat pla per a buidar el casino de Bank. La seva ajudant, Abigail Sponder (Ellen Barkin), serà la clau per a poder donar un nou cop a Las Vegas. A més a més, Ocean i els seus comptaran amb la col•laboració d'un antic enemic: Terry Benedict (Andy Garcia).

Títol original: Ocean's 13. Direcció: Steven Soderbergh. Intèrprets: George Clooney, Brad Pitt, Matt Damon, Al Pacino, Ellen Barkin, Elliott Gould, Donm Chadle, Bernie Mac. Gènere: Thriller. Nacionalitat: EUA. Durada: 122 minuts. Data d'estrena: 8-6-2007.

Es convertirà Shrek en el nou rei de Molt Molt Lluny?

La inesperada mort del rei Harold, pare de la princesa Fiona i sogre de Shrek, converteix a aquest en l'hereu del tro, un destí que l'ogre no vol acceptar.

Només se'n podrà lliurar si, juntament amb l'Ase i el Gat amb Botes, troba un candidat millor per a lluir la corona: el successor natural del rei és Artie, el cosí gandul de Fiona al que han de convèncer per a que compleixi amb les seves obligacions del seu llinatge.

Títol original: Shrek the Third. Direcció: Chris Miller, Raman Hui. Intèrprets (veus): Juan Muñoz, José Sánchez Mota, Nuria Mediavilla, Antonio Banderas, Rosa Guiñón. Gènere: Animació. Nacionalitat: EUA. Durada: 90 minuts. Data d'estrena: 22-6-2007.

Comença una nova Ordre.

En la seva cinquena aventura, el jove mag Harry Potter (Daniel Radcliffe) descobreix que gran part de la comunitat de mags de Hogwarts ha sigut induïda a creure que la història amb Lord Voldemort (Ralph Fiennes) és mentida.

Davant del fet que la nova professora, l’ambigua Dolores Umbridge (Imelda Staunton), no ensenya als joves mags a defensar-se contra les Arts Obscures, Harry decideix reunir-se en secret amb un petit grup d’estudiants que es fa dir Exèrcit de Dumbledore i preparar-los per a una batalla que està a punt d’esclatar.

Títol original: Harry Potter and the Order of Phoenix. Direcció: David Yates. Intèrprets: Daniel Radcliffe, Rupert Grint, Emma Watson, Gary Oldman, Alan Rickman. Gènere: Aventures. Nacionalitat: EUA. Durada: 138 minuts. Data d'estrena: 11-7-2007.

La seva identitat robada. Els seus éssers estimats assassinats. El seu passat destruït.

Només volia desaparèixer. Però les persones que li van fer el que és volen capturar a Jason Bourne (Matt Damon). Ha perdut la memòria i la seva estimada, ara poc li interessen les bales ni la nova generació d’assassins a sou que intenten apartar-lo del seu únic objectiu: tornar al començament i descobrir qui era.

Bourne seguirà els rastres del seu passat per a poder trobar el seu futur. De Moscou a París, a Londres, a Tànger i a Nova York en un intent de deduir qui és el veritable Bourne, mentre el persegueixen policies, agents federals i la Interpol.

Títol original: The Bourne Ultimatumm. Direcció: Paul Greengrass. Intèrprets: Matt Damon, Julia Stiles, Joan Allen, David Strathairn, Paddy Considine, Edgar Ramirez. Gènere: Thriller. Nacionalitat: EUA. Estat: en post-producció. Data d'estrena: 17-8-2007.

Per què estàs tan tranquil? Ja havies fet alguna cosa així abans?

La història se situa en el món digital d’avui en dia: la infraestructura informàtica que controla les comunicacions, el transport i l’electricitat del Estats Units s’interromp amb conseqüències devastadores.

La poderosa ment que s’amaga darrera d’aquesta acció ha tingut en compte fins el més mínim detall. Excepte a John McClane (Bruce Willis), un policia de la vella escola que ja sap un parell de coses sobre com carregar-se els plans d’un terrorista.

Títol original: Live Free o Die Hard. Direcció: Len Wiseman. Intèrprets: Bruce Willis, Timothy Olyphant, Maggie Q., Justin Long, Jeffrey Wright. Gènere: Thriller. Nacionalitat: EUA. Data d'estrena: 7-9-2007.

El no ordinador

2007-05-30T16:34:00.000+02:00

Fa temps vaig veure en algun lloc la presentació d'un nou "invent" de Microsoft. No sabia ben bé perquè servia ni quin era l'objectiu. Imagino que la presentació no devia ser molt lluïda perquè només recordo al que la presentava. Un noi vestit casual amb un munt d'andròmines al damunt que semblava que estès en el pont de comandament de la nau de Star Trek.

Avui m'han passat un enllaç que en fa referència. Es diu Microsoft Surface o el que és el mateix, Pep vine a casa que fliparàs amb la meva taula multimèdia.

Un cop vist el vídeo, em pregunto:

1) Exactament, per què serveix?
2) Quan triga en mostrar la primera blue screen marca de la casa de Microsoft?
3) Algú es gasta 10.000 dòlars per veure fotos, vídeos i jugar als escacs?

Avui en fa un any

2007-05-22T09:19:00.000+02:00

D’anades i vingudes, avui en fa un any. De nervis i expectatives, avui en fa un any. D’alegries i emocions, avui en fa un any. De novetats i aprenentatges, avui en fa un any. De bombons i regals, avui en fa un any. De missatges de mòbil i trucades, avui en fa un any. De visites i converses, avui en fa un any. De pares i avis acabats d'estrenar, avui en fa un any. De gent que et sorprèn i gent que et sorprèn més, avui en fa un any. De tranquil·litat i satisfacció, avui en fa un any. De babes i més babes, avui en fa un any. De plors i de llàgrimes, avui en fa un any. De "holes" i felicitacions, avui en fa un any. De fotos i de vídeos, avui en fa un any.

Avui la Blanca fa un any, felicitats, princesa.

Cleopatra Stratan, sensació a YouTube

2007-05-12T12:45:00.000+02:00

Cleopatra Stratan és una nena de 4 anys que ha aconseguit ser número ú al seu país, Romania, i que planeja envair la resta d'Europa després que el videoclip del seu primer single, penjat convenientment a YouTube, hagi rebut més de milió i mig de visites.

El cas d'aquesta nena no és l'únic. Qui no recorda aquell nen francès, Jordy Lemoine, que va aconseguir col•locar el seu "Dur dur d'être bébe" en el número ú de les llistes de vendes de més d'un país europeu i convertir-se en premi guiness per ser el cantant més jove en aconeguir un número ú.

A Espanya, com no, també hi ha una llarga llista de nens cantants amb més o menys fortuna. Si ens remuntem als anys 50 podem trobar diversos exemples en el cinema musical que es feia a les hores com la Marisol o el Joselito. En els darrers anys, amb programes com el Lluvia de Estrellas que fa 12 anys va emetre Antena3, s'ha anat engrossint la llista. Nens com la María Isabel que va participar a l'Eurojunior el 2004 amb "Antes muerta que sencilla" o el Raulito que versionava a Estopa o David Civera han estat alguns exemples del fenomen "nen cantant, què mono".

El que està clar és que la polèmica està servida. Realment és el que a aquesta nena li agrada fer o és més aviat un cas d'explotació per part dels pares? El temps donarà la resposta. Mentrestant gaudiu del look que ens gasta la nena amb aquestes ulleres de sol tan chic.

Sento decebre-us, només tinc tendències frikis

2007-05-11T08:40:00.000+02:00

El primer de tot és disculpar-me per haver deixat al meu públic fidel sense notícies tants dies. No cal agrair-les, una que és molt "apañá".

Des de l'any 2006, el 25 de maig se celebra el dia de l'orgull friki. Quantes vegades no he hagut de sentir que si sóc rareta, que si sóc friki? Doncs bé, avui tinc arguments per a dur-vos la contrària. Per moltes sèries que vegi en versió original, subtítols que faci, blogs que visiti o idees surrealistes que se m'acudeixin, us he d'anunciar que només tinc tendències frikis.

Que com ho sé? Primer perquè jo no em veig manifestant-me a casa espasa-làser en mà i exhibint aquestes pintes. I segon perquè ahir, navegant per la xarxa em vaig topar amb un test d'aquells que depèn de l'humor que es té s'omple només per saber quin en serà el resultat. En aquest cas era, és clar, el frikitest.

Resultat obtingut: 10.467706% que denota només certes tendències frikis. Entre elles, possiblement, haver respost a 880 preguntes del tirón.

Em sones d'alguna cosa

2007-05-03T14:51:00.000+02:00

Ahir vaig anar a comprar el regal del dia de la mare. Ara mateix us estareu preguntant si realment hi ha algú que celebri aquest dia. Si tenim en compte les xifres de venda d’aquests dies sembla ser que si però aquest no és el tema.

Fa temps que ma mare somnia amb prendre’s un cafè en condicions. Amb els anys, entre que a mi no m’agrada i que el meu pare no en pot prendre, ha anat renunciant a aquest petit plaer substituint-lo per un sobret de nescafé amb una mica de llet de soja. Poc agraciat, la veritat.

Total que em vaig plantar a una botiga de Nespresso amb la intenció de comprar-li una cafetera d’aquestes que funcionen amb monodosi.

La botiga estava pleníssima i la gent havia de fer cua al carrer. Una bogeria. I amb aquestes que em vaig posar a pensar què era el que ho havia provocat: la qualitat del producte? la promoció que et tornen 50 Euros? o l'anunci d'en Clooney?

I pensant en això inicio una sèrie de posts que espero tinguin continuïtat sobre anuncis de publicitat. De moment us poso uns quants protagonitzats per famosos.

george clooney – martini

Aquest anunci es va gravar en un dels àtics de l'hotel arts. Curiós.

nicole kidman – channel

Sempre he pensat que aquest anunci l'hauria d'haver co-protagonitzat l'Ewan McGregor.

steve mcqueen – ford

És un anunci del 2004 i, per tant, és un muntatge però està molt ben fet.

I en aquest últim us proposo un repte, de qui és la veu en off de l'anunci? No s'hi val anar a youtube i mirar què hi posa.

Curs castellà-anglès v 1.0

2007-04-30T12:21:00.000+02:00

Avui us porto un recull de frases i expressions de tot tipus que us poden ser de molta utilitat. No se sap mai en quina situació rocambolesca us podeu trobar en viatjar a segons on i conèixer aquestes frases us pot lliurar de més d’un problema. Si en coneixeu alguna que no estigui recollida en aquesta llista, digueu-m’ho i estudiaré la possibilitat d’incloure-la en properes edicions que ja estan en elaboració.

De perdidos al río
From lost to the river

Por si las moscas
For if the flies

Cágate lorito
Shit little parrot

Cantamañanas
Morning-singer

Meter un puro
To put in a cigar

Mi gozo en un pozo
My happiness in a hole

Se te ha ido la olla
Your pan has gone

En todas partes cuecen habas
Everywhere they boil beans

Salir por piernas
Go out by legs

No es moco de pavo
It is not turkey mucus

Que si quieres arroz Catalina
That if you want rice Catherine

Alucinas pepinillos
You hallucinate little cucumbers

No das pie con bola
You don´t give foot with ball

Cuñaaaaaaaaaaaaaao !!!
Brother-in-laaaaaaaaaaaaaaw !!!!

No cal que m’ho agraïu. Ha estat un plaer compartir amb vosaltres aquesta informació tan valuosa. Per Nadal s’accepten pernils. Si participeu amb comentaris, estudiaré la possibilitat d’enviar-vos l’os del pernil perquè l’escureu.

Life in Cartoon Motion, gran troballa

2007-04-26T21:39:00.000+02:00

Doncs si, jo també he caigut. Porto uns quants dies escoltant aquest disc sense parar. Pensava que no m’agradaria perquè creia que l’artista abusava dels ‘falsets’ però, un cop t’hi acostumes, fins i tot ni els perceps. Tot va començar quan TV3 va anunciar la pel·lícula del divendres passat (Amor amb preavís) i van posar com a música de fons “Grace Kelly”.

Mika és un jove libanès de 23 anys que ha aconseguit malgrat dur l’etiqueta de up-and-coming ser considerat com a artista revelació de l’any al Regne Unit. Setmana rere setmana ha situat els singles del seu disc de debut, Life in Cartoon Motion, en els primers llocs de les llistes britàniques.

No és difícil veure en la seva proposta referències a Scissor Sisters, la música disco dels anys vuitanta i a icones del pop britànic com Elton John, George Michael i Robbie Williams.

Compte enrere per a "Cuenta atrás"

2007-04-25T15:36:00.000+02:00

Per petició popular i després de moltes insistències per part dels meus fidels lectors us parlaré de la nova sèrie que el Dani Martín protagonitzarà a partir del mes de maig a Cuatro.

Es tracta d’una producció de Cuatro i Globomedia que porta per títol “Cuenta Atrás”. Els capítols, d’uns 50 minuts de durada, seran de caràcter autoconclusiu i començaran amb una escena de gran impacte en la que s’observarà a algú en perill imminent.

Llavors, en un període de temps concret anterior al de la primera escena, uns dies, unes hores o uns minuts, la unitat policial d’elit encapçalada per l’agent Corso (Dani Martín) començarà el seu treball d’investigació, amb la pressió de saber que es compta amb un temps límit per a resoldre el misteri. Quan finalitzi el compte enrere es tornarà a l’escena inicial i es produirà el desenllaç.

A més a més del Dani, també hi col·laboren els actors Álex González, Bárbara Lennie, José Ángel Egido y Teresa Hurtado de Ory.

En la última edició del Mercat Internacional de Programes de Televisió (MIPTV) la cadena francesa TF1 ja ha comprat la primera temporada.

Meme, en sèrie

2007-04-24T19:16:00.000+02:00

Les noies de bytheway han penjat a la seva web un meme sobre personatges de televisió i no m'he pogut resistir la temptació de traslladar-lo aquí també:

1. Te gustaría ver nada más levantarte a: Michael Vaughn (Alias) al costat esquerra del llit; encara que si és al dret tampoc em queixaré.

2. Dejarías que te aconsejase durante un día de compras: Rachel Green (Friends) perquè l'estil de la Phoebe no el veig per a mi.

3.Estás en un edificio ardiendo sin posibilidad de pedir ayuda ¿quién te gustaría ser? Sidney Bristow (Alias) sempre té algun recurs per a utilitzar en situacions límit.

4. Has llegado tarde al trabajo ¿quién te gustaría que fuera tu jefe? Susan Mayer (Mujeres desesperadas) perquè estic convençuda que ella arriba després de mi.

5. Vivirías en la casa de: els Walker (Cinco hermanos) encara que la Kitty resulta del tot insuportable.

6. ¿Que deporte practicarías y con quién? Bàsquet amb Nathan Scott (One Tree Hill).

7. Hoy estrenas ropa interior ¿con quién bailarías un tango? James "Sawyer" Ford (Lost) encara que ballar... el que es diu ballar... como que no; millor ens perdem per l'illa.

8. Un examen sorpresa, no sabes contestar a ninguna pregunta ¿de quién te copiarías? Chloe O'Brian (24) o Veronica Mars (Veronica Mars) depèn del tema de l'examen però les dos són mooooolt llestes.

9. ¿Quién merece un post tuyo? Qualsevol que faci alguna cosa destacable.

10. Si pudieras elegir ser un personaje de una serie ¿quién te gustaría ser? Veronica Mars (Veronica Mars) o Brooke Davies (One Tree Hill).

Tothom està convidat a agafar el relleu.

Màrqueting de "calidas"

2007-04-24T10:36:00.000+02:00

Durant els anys 90 el màrqueting va esdevenir una eina imprescindible a l’hora de col·locar els productes d’una empresa al mercat. Expressions com màrqueting-mix, posicionament, segmentació, etc. passaren a ser habituals entre els entesos en la matèria.

Ara diuen els experts que el màrqueting, tal i com el coneixem avui, està acabat i necessita evolucionar cap a una estratègia més acord amb el nostre temps en el que la immediatesa de la informació ha canviat els nostres hàbits de compra. En aquest sentit, una forma innovadora i adaptada als temps actuals és amb la que en Marcos R.I. anunciava el seu negoci.

Llàstima de les faltes d’ortografia, la pèssima cal·ligrafia i la simplicitat dels gràfics. En una versió posterior seria recomanable millorar aquests aspectes. A més a més, caldria tenir en compte que seria més adient si el negoci no fos il·legal per tal d'evitar detencions molestes i empresonaments de llarga durada.

Podeu llegir la notícia a La Vanguardia – 24/04/2007

Detenido un traficante de hachís que se anunciaba en hojas fotocopiadas cerca de un instituto de Badalona

El Fary i la seva "mort televisiva"

2007-04-23T12:44:00.000+02:00

El passat 13 d'abril el programa de la televisió gallega El Luar, programa d'actuacions musicals dirigit i presentat per Xosé Ramón Gayoso, va anunciar en directe que El Fary acabava de morir.

Les paraules del presentador van ser: "Aquesta nit acaba de convertir-se en una nit trista (...), acaben de comunicar-nos que ha mort El Fary". A continuació es va dedicar a recordar les aparicions del cantant en el programa i el va definir com "un home de gran cor, molt estimat per joves i gent gran".

Els convidats d'aquell programa eren Los Chunguitos qui també van dedicar-se a lloar la imatge del cantant difunt.

No sé si es tractava d'una premonició, però chungui va ser que no contrastessin la notícia abans d'emetre-la en directe.

Un conte per Sant Jordi

2007-04-23T09:10:00.000+02:00

Hi havia una vegada un poblet i un castellet a dalt d’un turonet. La gent hi vivia tranquil·la i al castell el rei i la seva filla hi passaven el dia. Però un dia un drac verd i dolent va començar a menjar-se la gent. I passaven les jornades i el drac seguia per les contrades. Fins que un dia el drac digué: nyam, nyam!!! princesa et menjaré!!! I la princesa cridà: Sant Jordi em salvarà!!! I el cavaller arribà i amb el drac lluità. Escut en mà, al drac matà. Un tall al coll s’endugué i de la sang una rosa n’esdevingué. I vet aquí un gat i vet aquí un gos que aquest conte ja s’ha fos.

Amb els anys Sant Jordi ha esdevingut el patró de Catalunya, al igual que d’altres nacions i territoris (Anglaterra, Aragó, Geòrgia, Etiòpia, etc.) La Diada de Sant Jordi commemora la mort d'aquest sant, el 23 d'abril de l'any 303 i és costum regalar una rosa i un llibre.

Com cada Sant Jordi, centenars de novetats editorials estan presents a les paradetes i llibreries de tot Catalunya. A més de les grans triomfadores d’altres anys com “La catedral del mar” o “L’ombra del vent” podem trobar novetats com l’últim Premi Nadal “Mercado de espejismos” Felipe Benítez Reyes, “El pedestal de las estatuas” d’Antonio Gala, o “La sangre de los inocentes” de Julia Navarro. En català, destaquen títols com “Un home de paraula” d’Imma Monsó, “Si menges una llimona sense fer ganyotes” de Sergi Pàmies, “Memòries d’un espectador” de Carles Sentís o “Relacions particulars” de Josep Maria Espinàs. Per últim, també trobem els anomenats “llibres mediàtics” encapçalats per “Como anava dient” d’Andreu Buenafuente, "Caçadors de paraules" de Roger de Gràcia o “El llibre mediàtic de Polònia”.

Si estàs a Barcelona no pots deixar de passejar per La Rambla, el Passeig de Gràcia o la Rambla Catalunya i tafanejar en paradetes plenes de roses i llibres.

YATAAAAAA!!!

2007-04-20T15:33:00.000+02:00

Què pensaríeu si un dia qualsevol us adonéssiu que teniu alguna habilitat fora del comú? Canviaria la vostra vida? I la dels demés? Ser capaç de viatjar en el temps i l'espai seria útil per a canviar el futur? Escoltar el que els demés pensen serviria per a evitar conflictes? Imagina que et permetria fer si fossis invisible.

Estem d'enhorabona, arriba a TV3 la sèrie revelació d'aquesta temporada als Estats Units i a mig món. De moment, s'està emetent la primera temporada a la NBC dels Estats Units i ja s'ha signat una segona.

Per anar fent boca us poso un dels tràilers (en anglès) que la cadena NBC va emetre abans de l'estrena

i el que va emetre (en castellà) la cadena SciFi (Digital + i cable) quan la va estrenar aquí

Ja sé que sóc una seriesholic i que, per tant, puc resultar poc objectiva. Però de debò no us perdeu els dos primers capítols que tv3 estrenarà el 2 de maig a la nit. Ja decidireu després si han valgut la pena.

Parole, parole, parole

2007-04-19T23:14:00.000+02:00

Estic aquí a l'ordinador mentre la meva mare està veient el programa "Tengo una pregunta para usted" de TVE. Si, si, el dedicat al líder de la oposició Mariano Rajoy.

Evidentment, no visc en un pis de 500 metres quadrats i no puc evitar de sentir-lo de fons. I la conclusió que en trec és que en Rajoy ha anat amb les contestacions preparades. Si, ja ho sé, em direu que un dels compromisos del programa és que el convidat no sap les preguntes prèviament però, en aquest cas, els de TVE han tingut sort, al Rajoy li és igual. Directament contesta el que li va bé per programa electoral i punt. Diria que la major part de les frases les ha començat amb un “en mi programa electoral para el 2008 incluiré...” Tonta de mi que creia que anava a contestar les preguntes d’uns quants ciutadans preocupats per temes d’actualitat.

Em resulta frustrant escoltar-lo però això és normal. Sempre m’ho resulta. Principalment, perquè res em sona a nou. És com un déjà vu. Quan li pregunten què n'opina de l'especulació a la regió de Múrcia contesta que estaria molt orgullós de ser murcià. Ja, fantàstic. Pèrò què se suposa que t'han preguntat exactament, Mariano? Que si et sentiries orgullós de ser murcià? Ah, espera, és que no ho he pillat. Quan li recorden allò dels “hilillos de plastilina”, de la “segunda línea de investigación” i de “el envío de tropas a Irak” s'ho fa venir bé per deixar anar unes quantes frases d’aquelles en que no es diu res però que són tan llargues que el que escolta acaba per desconnectar. I quan li pregunten quan cobren els auxiliars administratius acabats d’incorporar al funcionariat contesta que cobren més que les vídues. Que n'és de llest, això ho sap fins i tot un nen acabat de néixer.

Total que crec que TVE podia haver estalviat temps i esforços, i diners dels contribuents, o sigui tots nosaltres, si en comptes de gravar aquest programa haguessin agafat el vídeo d’un míting qualsevol del PP i amb una mica de corta y pega l’haguessin editat.

El Mesies ja està aquí

2007-04-19T09:32:00.000+02:00

No volia caure en tòpics i regalar-vos un post sobre futbol però aquest cop crec que trairé els meus principis ‘bloc-eros’ i en parlaré.

:babesss: quin golàs, senyors! citant a Rijkaard “el gol de Messi és una obra d’art”

Prepareu crispetes, pipes i cervesa, seieu al sofà i gaudiu d’un espectacle

gràcies anna per l'enllaç al youtube

Voleu dir?

2007-04-18T18:06:00.000+02:00

Ahir llegia a variety que l'actor Edward Norton protagonitzarà la seqüela de Hulk. I jo em pregunto, senyors productors, directors de càsting i demés encarregats de decidir aquestes coses, n'esteu segurs? Una, crec que no cal que ens obsequieu amb una segona part de Hulk. Amb una n'hi ha prou i suficient. Més encara, fins i tot sense cap n'hauriem tingut prou. I dos, creieu que era la millor elecció possible?

Posem-nos en antecedents. Edward Norton, l'allargassat segons una amiga, és aquest

Diuen d'ell que és atractiu, i no els hi penso portar la contrària, i que té talent, tampoc ho faré. Algunes de les seves pelis són: Las dos caras de la verdad, Rounders, American Histoy X, El club de la lucha, El ilusionista, El velo pintado.

I aquest Eric Bana, el seu antecessor en el paper de Hulk

Realment, algú els hi veu alguna semblança? A veure, si me'ls miro bé crec que la part blanca dels ulls la tenen igual. I, a més, Norton del meu cor, què passa que tens problemes de liquiditat? o em diràs que aquest era el paper que sempre havies somniat protagonitzar?

La veritat és que hi ha decisions que no entendré mai.

El per què de tot plegat

2007-04-18T16:10:00.000+02:00

Feia temps que em rondava la idea de crear un bloc en català. I aquí està.

Per què? Si fóssiu jo diríeu allò tan meu de "era necessari"? i si fóssiu jo ja no caldria ni que contestéssiu. Però com que no ho sou, per desgràcia vostra, seguidament passaré a donar-vos alguna raó:

1) perquè malgrat cursos mil d’anglès i visionats infinits de sèries made in USA en versió original, el català és el meu idioma.

2) perquè així aquells que diuen que el castellà està perseguit per aquestes contrades tenen un argument més al seu favor.

i 3) perquè em ve de gust.